El principal eix identitari del festival Sismògraf d’Olot és el seu compromís amb el territori, la seva gent i el seu paisatge. Durant uns dies la Garrotxa se situa al centre del mapa, convertint-se en un espai d’acollida per qui la ve a conèixer i en una oportunitat perquè qui l’habita i l’estima la pugui mostrar amb orgull.

El Sismògraf s’integra en el paisatge urbà de la ciutat, però sobretot en els seus múltiples espais naturals. Jardins, parcs i boscos son els escenaris escollits pel desplegament d’una programació que es percep feta amb professionalitat i intel·ligència, però sobretot amb molta consciència i passió. 

Després d’algunes edicions amb caps de setmana assolellats i temperatures estivals, aquesta edició del festival ha comptat amb un dels principals protagonistes de la comarca, el segell identitari de la ciutat: la pluja. A mesura que s’acostava el cap de setmana, la previsió meteorològica deixava poc lloc a l’esperança: es preveien tempestes per dissabte.

Molts de nosaltres arribem a la ciutat ben d’hora al matí per aprofitar els últims moments secs del dia, i ens enfilem al Volcà Montsacopa per veure El Conde de Torrefiel amb el seu Yo no tengo nombre | I have no name. Una ullada de sol acomiada el cel blau que deixarà de formar part de l’escenari d’aquest i de tots els espectacles del dia. La proposta del Conde convida precisament a això, a observar l’entorn natural, personatge que sovint només recordem quan interfereix en el nostre dia a dia automàtic. Amb una pantalla de subtítols al cràter del volcà i uns altaveus, Yo no tengo nombre ens asseu i ens obliga a parar i escoltar el que la natura vol dir.

Al migdia arriba la pluja i el festival comença a patir les primeres cancel·lacions i reubicacions. De forma entenedora i pràctica, els assistents anem rebent minut a minut totes les decisions que pren la direcció del festival, mentre busquem espais tancats per passar l’estona.

Fem una parada a Can Trincheria per veure l’exposició dels materials de Natura Centrum Est, de Marcel·lí Antúnez. Víctima de la pluja, no podrà fer la rua-acció que tenia preparada i adaptarà una proposta alternativa a l’Hospici. El que havia de ser una manifestació pels carrers d’Olot es converteix en una concentració a cobert. Pancartes, gegants i una xaranga. El pati es converteix en una gran festa protagonitzada per entitats i col·lectius locals amb qui Marcel·lí havia treballat per tirar endavant la proposta. Tot i que el que veiem no és el que s’havia ideat en un principi, el missatge es manté intacte: cal reivindicar la necessitat que tenim com a societat de tornar a connectar amb la natura, escoltar-la i posar-la al lloc que es mereix.

Un altre espectacle que s’ha reubicat, però que, en aquest cas, es desenvolupa sota la pluja, és Un baile Ceibe, dels gallecs Fran Sieira. En aquest moment, l’aigua cau amb força, però això no impedeix que una gran multitud s’aplegui a la porta del Teatre Principal entre paraigües i abrics impermeables. Martín Mondragón, Adela Otero, María Montero i Francisco Sieira il·luminen amb la seva proposta, que ens convida a reflexionar sobre les implicacions dels estereotips de gènere en qualsevol aspecte social i, en aquest cas, en la pròpia dansa tradicional gallega. La música i la delicadesa dels moviments. La roba vermella, tacada per la pluja. El resultat és preciós.

De manera inesperada acabem la nit al pati de butaques del Teatre Principal d’Olot amb Lastre, de Sol Picó. Col·locant també públic a l’escenari en un intent (prou ben aconseguit) de recrear l’espai on inicialment s’havia de veure la proposta, veiem a Sol Picó emprendre un viatge cap al canvi. Acompanyada d’Alma Steiner, Marta Santacatalina i Mireia Varón, qui retenen i després alliberen a la intèrpret, gaudim d’un bellíssim viatge d’autoconeixement, renovació i esperança.

Com si la festa de la nit s’emportés la pluja, el diumenge es presenta clar i permet que el tradicional Parc Nou en Moviment es desenvolupi sota el càlid sol que el caracteritza. Aquest any per tancar el cap de setmana hi veiem Burnt del col·lectiu LASALA; S’albufera, de Mariona Jaume i Maya Triay; The Ladder, d’Ahmad Mallah & Rebecca Lillich/Krüger; i Seu aquí, de Colectivo Banquet. Quatre propostes molt diverses que es van desenvolupant en diversos punts del parc; atreuen, com cada any, un públic variat, que inclou diferents generacions, procedències i àmbits. 

Marxem del Sismògraf un any més amb la idea de que el festival és un èxit rotund. I ho és pel públic que fa venir però sobretot pel públic que s’hi queda. Els olotins i olotines celebren aquests dies on la seva ciutat esdevé un punt d’interès cultural excepcional, en formen part i gaudeixen. Com a olotina que torna a casa per veure-ho, és un orgull i una victòria monumental. 

Maria Pujol Cortada