Assistir a un funeral de rosa i amb alguna ploma al vestit és un atreviment que parla per si sol. També, el silenci amb què comença la proposta de Las Clitorianas i que busca la complicitat del públic. És aquest acte de desvergonyiment el que et manté enganxada al text d’Irene Hernanz des de l’inici. Això i la naturalitat plena de comicitat amb què encarnen el text les protagonistes.
Tenim dues germanes desconcertades, desorientades, que ben poca cosa saben de la seua vida a part del fet que són germanes i que estan a l’enterrament del seu pare. Desconeixen les circumstàncies que l’han portat a la mort i no sabrien ni identificar la mare entre totes les persones assistents. Entre salutació i salutació als amics del pare i als familiars, que no coneixen, les germanes conversen amb la intenció de descobrir-se.
No revelaré fins quan arriba la seua memòria, perquè ni elles mateixes ho saben, ni quant aconsegueixen esbrinar. Certament, no importa, la gran troballa pareix ser topar-se amb la idea de tenir totes les possibilitats de nou a les mans, com quan eres menut i t’imagines què vols ser de gran i en el teu llistat inclous “superheroi”. Camionera? Escriptora? Tant se val! El que és clar és que les possibilitats es multipliquen gràcies a l’ús de l’absurd i que el llenguatge permet a l’obra viatjar més enllà de Tailàndia.
Tot s’encarrila, però; el text està molt ben tramat i la mare de les germanes surt a escena per exercir com a tal i posar-hi cert ordre. El drama que se pressuposa en un funeral emergeix per uns instants i, per voluntat de la vídua, queden interrogants per resoldre. La incineració tancarà per sempre més la porta a respondre’ls i els cucs deixaran de corcar-nos. A les dones de la família protagonista i a nosaltres que, com a públic, no necessitarem capficar-nos a entendre-ho tot; en tindrem prou d’haver gaudit amb un text suggerent i enginyós, una interpretació viva i fresca i una posada en escena que s’allunya d’estridències i reforça la poètica de la peça.
Amb Worms i, perdoneu per l’ escatològic de l’expressió, no us quedareu amb gana. Tot està en la quantitat justa i l’engranatge funciona a la perfecció per oferir-nos una obra rodona, que del dubte en fa joc i de l’absurd, transcendència.
