La maleta simbolitza sempre el viatge. I un viatge, un llarg viatge, és el que ha fet el director, dinamitzador i actor Joan Font (Olesa de Montserrat, Montserratí, Baix Llobregat, 1949) durant més de mig segle marcat sobretot per l’empremta deixada internacionalment per la companyia Comediants, amb arrels a Canet de Mar on el Centre de Creació de La Vinya es va convertir en un lloc de peregrinatge d’artistes multidisciplinars disposats a descobrir més enllà del que es pensaven que podien fer.

Joan Font, acompanyat del guionista i anteriorment també saltimbanqui, Piti Español (Barcelona, 1954), han confegit un espectacle singular, únic, que sota el títol suggerent d’«El venedor de fum» —que Joan Font extreu, en part, d’un record del seu pare que li augurava que seria capaç de vendre fum— vol expressar també la qualitat d’efímer que té el teatre, que, com el fum, desapareix quan s’ha acabat de fer.

«El venedor de fum» va arrencar ja fa dos anys a la Fira de Tàrrega. Una representació en aquella ocasió de carrer que va ser més passional que terrenal perquè, trepitjant emocionalment Tàrrega, un invent pràcticament d’ell i de Comediants, Joan Font es va oblidar que sense microfonia el “fum”, mai més ben dit, i les paraules, se’ls emporta el vent.

De Tàrrega ençà, l’espectacle s’ha revisat i s’ha convertit en una peça de gurmet de saló on Joan Font és capaç de moure’s des de l’imaginari teatral iniciàtic d’Olesa de Montserrat fins a l’infern del Carnaval de Venècia o el clam apoteòsic dels Jocs Olímpics i l’Expo del 92 o l’arrencada pionera de Port Aventura, passant sempre per la base de l’art escènic que, si bé ja la portava dins, la va acabar de repolir a París amb Jacques Lecoq.

L’espectacle «El venedor de fum», ara ja consolidat en espai tancat, s’enriqueix amb una excel·lent il·luminació, amb efectes visuals, amb banda sonora i, sobretot, amb l’encanteri del misteri de la maleta del viatger d’on surten molts dels elements de les històries que Joan Font ha viscut i ha protagonitzat al llarg de més de cinquanta anys.

I tot amb la simplicitat del gest, la màscara, la veu, la seducció, la interacció amb els espectadors, que molts potser ja han perdut l’hàbit de fer vaixells i ocells de paper!, i l’imaginari poètic i fidel al llegat de la cultura popular que ha estat una de les matèries primeres de tots els espectacles, les creacions artístiques i les grans mogudes protagonitzades per Comediants.

Hi ha un sentiment de nostàlgia en l’espectacle «El venedor de fum». Un sentiment d’un cert adéu que, contràriament al que diu la cançó de Xesco Boix, potser sí que aquest podria ser un adéu de l’escenari per sempre i no només un adéu per un instant, tot i que sempre queda l’esperança i la possibilitat de refer el cercle i potser fins i tot fer-lo més gran.

Joan Font és durant uns vuitanta minuts d’espectacle multisensorial, el mim, el grand guignol, el senyor de la camisa de dormir, el dimoni, el somiatruites, l’adolescent d’Olesa que baixa a Barcelona i topa amb el moll de l’os del teatre dels anys seixanta, és també el «Non Plus Plis», el «Catacroc», el «Plou i fa sol», el visionari de Vil·la Soledad de Canet de Mar, el que va de bracet de la Dharma i es troba a la sorra de la platja de les Sis Hores de Cançó de Canet, el carnavalesc visionari cridat per Maurizio Scaparro a Venècia, el somniador de «La nit», el navegant de «Mediterrània», el bestiari del «Llibre de les bèsties» del Romea, el director d’òpera que arrenca amb «La flauta màgica» i no para, o el senzill i estimat pallasso a l’ombra darrere els bastidors de l’obra «Uuuuh!», de Gerard Vàzquez, o el creador de llibres de grans dimensions, en suport pop-up abans que s’inventés el pop-up, i que deixarien també el testimoni de la creativitat i la fantasia de Comediants.

L’home de la maleta neix i, com tots els éssers vius, mor. La vida és rebuda sovint amb repics alegres de campanes i també s’acomiada sovint amb un toc tenebrós de campanes, ni que ara hi hagi el telèfon d’intermediari perquè, en qüestions de vida i mort, la Intel·ligència Artificial i els telèfons mòbils també han trobat el seu nínxol de supervivència. La resta és fum. I el fum és només il·lusió, com el teatre.