El venedor de fum (Crònica d’una invenció)

La maleta simbolitza sempre el viatge. I un viatge, un llarg viatge, és el que ha fet el director, dinamitzador i actor Joan Font (Olesa de Montserrat, Montserratí, Baix Llobregat, 1949) durant més de mig segle marcat sobretot per l'empremta deixada internacionalment per la companyia Comediants, amb arrels a Canet de Mar on el Centre de Creació de La Vinya es va convertir en un lloc de peregrinatge d'artistes multidisciplinars disposats a descobrir més enllà del que es pensaven que podien fer. Joan Font, acompanyat del guionista i anteriorment també saltimbanqui, Piti Español (Barcelona, 1954), han confegit un espectacle singular, únic, que sota el títol suggerent d'«El venedor de fum» —que Joan Font extreu, en part, d'un record del seu pare que li augurava que seria capaç de vendre fum— vol expressar també la qualitat d'efímer que té el teatre, que, com el fum, desapareix quan s'ha acabat de fer. «El venedor de fum» va arrencar ja fa dos anys a la Fira de Tàrrega. Una representació en aquella ocasió de carrer que va ser més passional que terrenal perquè, trepitjant emocionalment Tàrrega, un invent pràcticament d'ell i de Comediants, Joan Font es va oblidar que sense microfonia el “fum”, mai més ben dit, i les paraules, se'ls emporta el vent. De Tàrrega ençà, l'espectacle s'ha revisat i s'ha convertit en una peça de gurmet de saló on Joan Font és capaç de moure's des de l'imaginari teatral iniciàtic d'Olesa de Montserrat fins a l'infern del Carnaval de Venècia o el clam apoteòsic dels Jocs Olímpics i l'Expo del 92 o l'arrencada pionera de Port Aventura, passant sempre per la base de l'art escènic que, si bé ja la portava dins, la va acabar de repolir a París amb Jacques Lecoq. L'espectacle «El venedor de fum», ara ja consolidat en espai tancat, s'enriqueix amb una excel·lent il·luminació, amb efectes visuals, amb banda sonora i, sobretot, amb l'encanteri del misteri de la maleta del viatger d'on surten molts dels elements de les històries que Joan Font ha viscut i ha protagonitzat al llarg de més de cinquanta anys. I tot amb la simplicitat del gest, la màscara, la veu, la seducció, la interacció amb els espectadors, que molts potser ja han perdut l'hàbit de fer vaixells i ocells de paper!, i l'imaginari poètic i fidel al llegat de la cultura popular que ha estat una de les matèries primeres de tots els espectacles, les creacions artístiques i les grans mogudes protagonitzades per Comediants. Hi ha un sentiment de nostàlgia en l'espectacle «El venedor de fum». Un sentiment d'un cert adéu que, contràriament al que diu la cançó de Xesco Boix, potser sí que aquest podria ser un adéu de l'escenari per sempre i no només un adéu per un instant, tot i que sempre queda l'esperança i la possibilitat de refer el cercle i potser fins i tot fer-lo més gran. Joan Font és durant uns vuitanta minuts d'espectacle multisensorial, el mim, el grand guignol, el senyor de la camisa de dormir, el dimoni, el somiatruites, l'adolescent d'Olesa que baixa a Barcelona i topa amb el moll de l'os del teatre dels anys seixanta, és també el «Non Plus Plis», el «Catacroc», el «Plou i fa sol», el visionari de Vil·la Soledad de Canet de Mar, el que va de bracet de la Dharma i es troba a la sorra de la platja de les Sis Hores de Cançó de Canet, el carnavalesc visionari cridat per Maurizio Scaparro a Venècia, el somniador de «La nit», el navegant de «Mediterrània», el bestiari del «Llibre de les bèsties» del Romea, el director d'òpera que arrenca amb «La flauta màgica» i no para, o el senzill i estimat pallasso a l'ombra darrere els bastidors de l'obra «Uuuuh!», de Gerard Vàzquez, o el creador de llibres de grans dimensions, en suport pop-up abans que s'inventés el pop-up, i que deixarien també el testimoni de la creativitat i la fantasia de Comediants. L'home de la maleta neix i, com tots els éssers vius, mor. La vida és rebuda sovint amb repics alegres de campanes i també s'acomiada sovint amb un toc tenebrós de campanes, ni que ara hi hagi el telèfon d'intermediari perquè, en qüestions de vida i mort, la Intel·ligència Artificial i els telèfons mòbils també han trobat el seu nínxol de supervivència. La resta és fum. I el fum és només il·lusió, com el teatre.

El venedor de fum, es un monòleg divertit, fascinant i virtuós, una master-class imprescindible pels amants del teatre, i en especial pels que no van tenir l´ocasió de viure en viu els espectacles de Comediants. Joan Font es un dels creadors escènics més importants a nivell mundial, fundador i director de Comediants, la companyia que va revolucionar el concepte de l´espectacle teatral arreu del món i van actuar als 5 continents. Joan Font i Pujol (Olesa de Montserrat, 1949), repassa la seva vida i com va des de molt jovenet sentir cuquet del teatre. Va néixer en el sí d´una família apassionada pel teatre i els titelles, que participava en totes les manifestacions festives del poble (Pastorets, La Passió, el Corpus, la processó, els castellers, les passejades de gegants i capgrossos.. ). Des de petit ja apuntava maneres i desenvolupava una creativitat excepcional i això va fer que se li comencessin a obrir portes i possibilitats d´aprendre i de treballar.Mascares, cap-grossos, titelles, ombres xineses, objectes, vestits i estris variats apareixen al llarg de la narració, sorgits d´unes màgiques maletes i un senyorial penja-robes.Amb l´ajut d´audiovisuals projectats a la pantalla al fons, anem seguint la seva trajectòria vital. La seva arribada a Barcelona, els seus primer passos fent de tot als escenaris (netejant, ordenant, posant les llums, el so..), la seva anada amb beca a País per estudiar a l´Escola LeCoq, els primers espectacles de Comediants Non Plus Plis i Catacroc, les gires, la primera casa a Canet de Mar, el Sol Solet, primeres sortides internacionals, la consagració a Venezia amb Dimonis, els primers llibres, les primeres pel·lícules, temporada a América, el devastador incendi del seu Centre de Creació La Vinya, l´immediata solidaritat de tots els artistes-les institucions-i la gent, el renaixement de La Vinya, els Jocs Olímpics de Barcelona-92, la Expo-92 de Sevilla, viatjant pels cinc continents, obrint-se al teatre de text, l´òpera, l´exposició del 40 anys, el llibre dels 50 anys.La dramatúrgia ha estat feta a quatre mans pel mateix Joan Font i el reconegut guionista de televisió, Pitu Español, que va ser l´autor del llibre Joan Font, la descoberta d´un nou llenguatge. La direcció tècnica esta a cura de Joan Raga i el disseny d´il.luminació de Verónica Salatino.El final de l´espectacle es d´una gran bellesa (no el desvetllarem). Antonio Machado va deixar escrits aquests versos, “Y cuando llegue el día del último viaje, y esté a partir la nave que nunca a de tornar, me encontrareis a bordo, ligero de equipaje, casi desnudo, como los hijos de la mar”. En Raimon canta, “Som una llum que s´apaga, som una llum que no es llum... de la terra venim, a la terra anirem, en la terra vivim, en la terra serem, som..som..som, el gran fum de la terra” Per a una millor comprensió d´algunes de les persones i fets que es citen a l´obraJosep Anton Codina (Barcelona, 1932-1921), director, professor i gestor cultural, un dels grans pioners i promotors de la cultura teatral a Barcelona. Amb la reconeguda escriptora i dramaturga Maria Aurèlia Capmany (1918-1991), va formar la companyia Ca Barret, i van ser els impulsors entre d´altres projectes de les històriques representacions a la Cova del Drac.Quimet Pla (Olesa de Montserrat, 1950), va ser company d´infància i joventut d´en Joan Font, membre fundador i un dels pilars de la companyia Comediants. Actor i director amb llarg recorregut i fundador de la Companyia Tot Terreny. Actualment està representant Travy, espectacle imprescindible per a qualsevol amant del teatre, en el que es reuneixen dues generacions de la família Pla (ell, la seva companya Nuria Solina i els fills Oriol Pla i Diana Pla).Imma Colomer (Barcelona, 1946) i Anna Lizarán (Esparraguera 1944-Barcelona, 2013), dues de les millors actrius del teatre a Catalunya, co-fundadores de Comediants en els seus primers inicis i del Teatre Lliure.Hermann Bonnin (1935-2020), professor, director i actor de teatre. Va dirigir i va renovar l´Institut del Teatre de Barcelona i el va projectar cara al futur. Va dirigir el Centre Dramàtic de la Generalitat ambseu al Teatre Romea (1971-1981). El 1997, conjuntament amb el destacat il.lusionista Hausson va crear L´Espai escènic Brossa, posteriorment La Seca-Brossa. Es el pare de l´actriu Nausica Bonnin.Maurizio Scaparro (1932-1923), destacat director de teatre i cinema italià, periodista i dramaturg. Com a director de la Biennale de Venezia, el festival més artístic més important de Europa, va invitar a Comediants el 1981 i va posar la ciutat a la seva disposició, que van estrenar Dimonis.Restarurant Can Lluis, situat al carrer de la Cera cantonada Reina Amàlia, va nàixer el 1929, hi ha estat dirigit per tres generacions. Els darrers, Ferran Rodríguez (artífex també del Llantiol) i Júlia Ferrer. Exquisit menjar casolà i ambient familiar, lloc entranyable, freqüentat per escriptors, artistes, actors, actrius, cantants, esportistes i visitants il·lustres de la ciutat. Bressol de la rumba catalana. El maig del 2021, va haver de tancar definitivament, víctima de l´especulació immobiliària.  Olimpiada Barcelona-92, els Comediants van ser els encarregats de fer el comiat, la gran cerimònia de clausura. Al Museu Olímpic es pot visionar i comprar els DVDs.Els Comediants de CineKarnabal (1982) i Somni d´un carrer (1981), son la incursió cinematogràfica del grup. Karnabal es un llargmetratge dirigit per Carles Mira, que va obtenir el Premi de Cinematografia de la Generalitat. Somni d´un carrer, es un migmetratge dirigit per Joan Martí i co-produit per Comediants, rodat a Canet i Tàrrega. Va aconseguir el Premi Ciutat de Barcelona-82 i va ser seleccionat per per ser projectat dins de la Setmana de Cinema Espanyol a New York. Es pot veure en DVD, al Museu d´Arts Escèniques de l´Institut del Teatre (MAE). Comediants, amb el sol a la maleta (2012), documental sobre la vida i obra de Comediants, dirigit per Elisenda Dalmau&Hector Muniente, es pot aconseguir en DVD.Llibres publicatsSol Solet (1982), El llibre del Día i la Nit (2002) i Històries d´una Història: Comediants 50 anys (2022). Els Comediants a la televisióVan col·laborar en les primeres emissions del programa Terra d´escudella (1976-9 capítols) i la sèrie Te Veo de Noche (sèrie de televisió de 13 capítols-1990).Components principals de Comediants a la etapa més brillant del grup Paca Sola (co-fundadora), Quimet Pla, Jaume Bernadet i Rita Quan “Jin Hua” (directors artístics), Jordi Bulbena (actor i creador gràfic, responsable del look artístic de la companyia), Àngels Julián, Matilde Muñiz, Montse Català, Carles Elmua, Quim Mas, Anna Lingua, Ton Girona, Ramón Calduch fill, Andreu Sánchez, Anna Muñoz i Julio Martín (especialista pirotècnic). En etapes posteriors Joan Montanyés-Monti i Joan Segura-Egos Teatre i Oriol Boixader, entre molts altres Per més informació :www.comediants.com text : ferranbaile@gmail.com

L'ànima de Comediants li agrada repetir l'anècdota dels seus fills que, quan a l'escola una mestra els hi preguntava de què treballaven els pares, ells li venien a dir que el seu pare no treballava, que viatjava molt i jugaven molt a La Vinya però que treballar, no ho feia mai. Així ha estat més de mitja vida, incansable, capaç d'entusiasmar-se amb quasi tot. I mai deixant-se vèncer. ni quan el foc va cremar el local de la companyia, ni amb els ensurts econòmics (que van obligar a fer una dolorosa suspensió de pagaments per la incapacitat de gestionar mínimament de forma coherent les finances de la companyia). Joan Font va estrenar el seu espectacle El venedor de fum a la plaça Comediants la darrera edició de Fira tàrrega. Amb molta senzillesa, desgranava el descobriment del teatre i tota la seva carrera professional. Tot i les dificultats de bona part del públic per sentir-lo (no anava microfonat), va rebre l’escalf amb una masterclass de màscares ensenyant com un rostre i el posat corporal transformen una mateixa persona. A part de brindar amb cava la nit del 20-N del 1975, la cita més celebrada va ser la referència a la creació del festival, el 1981. Ara, que la cita no apareix com a capítol a la pantalla d’un guió que va allargassar massa i que demana una revisió i més ritme. En tot cas, Font, honest tal com ha estat sempre, amb la seva vitalitat enèrgica i explosiva, ja està disposat a sortir i a convidar tothom que aprofiti les restes de la nau que quedin surant. Com les màscares, que col·lecciona des del 1972, rescatades del foc de la Vinya de Canet, el 1990. En quan a l'espectacle,li cal tensar el ritme, incloure un capítol per explicar com es va crear Fira Tàrrega i admetre la incapacitat econòmica dels artistes (que, encara que puguin ser doloroses, formen part d ela idiosincràsia d'una companyia intuïtiva, que es movia en comuna durant molts anys i que viatjava allà on els hi oferien feina. Alguns cops cobraven en espècie per fer viable l'actuació, que repetien any a any amb una fidelitat extraordinària.