Mireia Claramunt ha tingut l’honor d’estrenar-se al circuit professional amb un muntatge prou ben dirigit nascut en forma de pràctica dins l’Institut del Teatre. —Quants de nosaltres no haguéssim donat un ronyó, o fins i tot una cama, per tal de ser nosaltres, i no pas ella, els escollits?— Si bé és veritat que la peça únicament ha restat en cartell dues setmanes i que ho ha fet acollida dins el programa Visionaris del Tantarantana, que pretén acostar aquest format a un públic més jove, és necessari elogiar la capacitat de lideratge de Claramunt, que ha sabut guiar un equip extraordinari a través d’un tríptic críptic i juganer.
Caryl Churchill, una d’aquelles autores venerades a la capital catalana potser perquè s’atreveix a dir totes aquelles coses que dites per un català sonarien massa grolleres, basteix les seves obres d’una cruesa descarnada, plena de tendresa i d’un humor particular que tendeix a la foscor més negra. Aquesta vegada, després de les recentment representades Una còpia (2024) i I només jo vaig escapar-ne (2021), l’obra escollida ha estat Glass. Kill. Bluebeard., un compendi de tres peces breus estrenades l’any 2019 i originalment acompanyades d’un quart fragment més llarg que Claramunt ha preferit deixar de banda.
Glass ressegueix la història d’una noia feta de vidre, Kill és un monòleg sanguinolent que reinterpreta la tragèdia d’Orestes i fa passar la cadena de morts que la integra com un fet frívol i poc desitjable que no plau ni tan sols als propis Déus, Bluebeard és un conte que s’agafa a la història de Barbablava per tal de denunciar, amb un toc d’humor que no serà ben rebut per tothom, la controvertida qüestió dels feminicidis i la violència de gènere. *La parte de los crímenes.
Els quatre intèrprets excel·leixen en els rols que els ha assignat la destra mà de Claramunt amb l’encert de qui fa molt de temps que es dedica a la professió. El somriure sorneguer de Hanley, així com la frivolitat de la que Casanovas fa gal·la en el seu potent monòleg o bé la necessitat d’emancipació que Fumadó impregna a la noia de vidre tot i la seva fragilitat, són només alguns dels molt nombrosos exemplars escènics que han suscitat la meva fascinació.
La proposta de vestuari, així com la construcció d’aquest pseudo lavabo que els fa d’escenari, és un altre encert que, a través d’una aparent simplicitat, amaga uns quants trucs que, tot i no acabar-nos de deixar bocabadats, fa molt bé la seva funció de dotar d’una entitat pròpia a cada fragment mentre alhora aporta un sentit de conjunt a l’espectacle.
En definitiva, Glass. Kill. Bluebeard. no només suposa una carta de presentació immillorable per a Mireia Claramunt i els seus acòlits, sinó també una reafirmació del potencial de la nova fornada de creadors que emergeixen del teixit teatral català. –A veure si aquesta vegada en quedeu prou convençuts i comenceu finalment a creure que és possible fer tant bon teatre als 20 com als 50.