Guillem Clua, algunes obres del qual han hagut de viatjar per mig món abans de ser prou bones per representar-se a Catalunya, ens ofereix a la mort d’un comediant una evident reinterpretació de la conegudíssima obra d’Arthur Miller que és alhora una celebració del fet teatral en tota la seva grandiloqüència i una comèdia dramàtica d’aquelles tipus l’estranya parella, en que una dupla improbable s’acaba convertint en inseparable a mida que s’aconsegueix salvar la distància entre ambdues ànimes, relativament, turmentades.
Malgrat tot, és evident que el pes de l’obra recau en Jordi Bosch, experimentat actor de gran trajectòria que te la possibilitat de lluir-se interpretant aquí a un altre actor de gran trajectòria, en aquest cas una mica boig, que es passa el dia reprenent tot un seguit de diàlegs que furta a les obres que van formar part del seu repertori passat. Ara que s’ha jubilat, utilitza aquests textos per tal d’embellir una vida que se li fa cada vegada més feixuga.
A través de les paraules (X3) de Shakespeare, Molière i Txèkhov, Llorenç Cardona, el gran actor, insufla en el seu cuidador, interpretat per un Francesc Marginet que es va preparant per agafar el relleu del mestre Bosch, l’amor per un art que només es torna veritablement perdurable en la seva caducitat.
L’obra és un homenatge a tots els dramaturgs i dramaturgues de la història, menys, pel que sembla, als que comparteixen escenari amb Clua. Però el que hauria de ser una espècie d’antologia dramàtica acaba com un d’aquells capítols refregits de les sitcoms dels noranta. Una aglomeració descontextualitzada dels millors moments de la temporada que, tot i la voluntat de seguir un tema concret per tal de construir-hi una trama nova a sobre, es deuen massa als moments originals, que són els veritablement memorables.
D’aquesta manera, tot i que les escenes en que Bosch i Marginet es diverteixen fent i refent tot un seguit d’escenes cabdals de la literatura dramàtica universal són un afegit divertit i entranyable, i que la força de Bosch queda ben travada a través d’una direcció ben fonamentada per part Josep Maria Mestres, l’home que fa poc ens ha ofert una de les grans propostes de la temporada, la peça de Clua queda un pèl massa deutora dels seus referents.
No es pot negar que el text que Clua ha escrit és divertit i arranca somriures amb facilitat, tampoc es poden negar les bones intencions del text pel que fa a la salut mental, però, al final, l’obra de Clua és un experiment que es queda a mig gas: una celebració del teatre que tan sols s’aproxima als autors més mainstream i que passa pel drama una mica massa de puntetes.
Mort d’un comediant, malgrat l’ofici evident de tots els implicats, acaba sent una proposta que mira més cap enrere que cap endavant. En lloc de desafiar el públic amb una nova lectura de la Mort d’un viatjant, Clua sembla refugiar-se en l’emoció fàcil i en la referència coneguda, confiant que la nostàlgia i el reconeixement faran la feina que el text, en el fons, no s’atreveix a assumir del tot. El resultat és un espectacle que es deixa veure però que, tal com li passa al protagonista, viu més del que va ser que del que és.