La Por a la Pell és una obra que participa de l’emergència reiterada d’autoficcions dels nostres dies. Seguint un model gens original, ens presenta un monòleg on autori i personatge es confonen constantment. Però a qui li importa l’originalitat quan les coses estan ben fetes?

Amb la interpretació excepcional d’Èric Pons, que ha estat també excepcionalment dirigit per Clara Manyós i damunt un text objectivament polit, el format d’autoficció agafa una volada de necessitat. Sembla que seria difícil acostar-se a un tema tan delicat i, sobretot, que es viu de tantes formes diferents i úniques com el bullying, sense tractar-lo des de la sensibilitat de la memòria personal. El protagonista ens explica la trobada que va tenir, fa tan sols uns dies, amb el noi que el turmentava. També recorda en veu alta com era el seu carrer i com és ara. A estones, encarna el seu jo infant per ensenyar-nos les sales secretes de la seva ment. Amb astúcia, s’entesta poc a buscar raons. El «perquè» desapareix d’escena i hi veiem només circumstàncies. Perquè va passar-me a mi. Perquè ningú em va ajudar. Les preguntes que normalment sobrevolen les autoficcions amb excés de victimisme, aquí s’arraconen. Es deixa pas, en canvi, a tot de personatges grisos que, vistos tant amb ulls de nen com amb ulls d’adult, viuen històries particulars que des d’escena ni es jutgen, ni es justifiquen. L’Èric infant viu perdut en un món imaginari potent. Acostuma a treure bones notes, però aquest curs està fallant. Uns nens el molesten. S’avorreix quan li castiguen al pati i a vegades, quan no està castigadi, també. Al seu carrer hi ha plataners i no entén per què mai ha vist plàtans penjant-ne. Retalls d’una vida se’ns exposen sense filar, generant un imaginari que ens ensenya a poc a poc com és el personatge i explicats com ho faria una criatura: hi ha coses que passen un dia i que no tenen res a veure amb l’endemà, sé que alguna cosa em molesta, però ignoro les conseqüències que per a la meva felicitat això pot tenir. La linealitat del temps i la relació causa – efecte encara no forma part del seu mecanisme cerebral. Tenyida d’innocència, la peça avança pintant aquesta imatge, fins que la trobada de fa uns dies activa el trauma adormit. Aquesta manca de judici ens proposa veure aquest trauma com quelcom filtrat pels ulls de l’adulti. Ara, mirant enrere, sap que va tenir episodis tristos. És ara que entén que tot això que sent en tornar a veure aquell malnat és ràbia i és por acumulada. El text construeix, intel·ligentment i dissimuladament, un interessant debat sobre la necessitat de revisitar aquests traumes. Ens fa qüestionar també si arribar a l’adultesa és conquerir la valentia per mirar-los a la cara, o si la valentia és cosa de nens. És que els mecanismes de defensa infantils són inconscientment molt més potents que la consciència adulta? Com s’encaixa un desajust en el passat descobert tant temps després? El tall entre etapes sovint el marquen els canvis en la manera de reajustar les experiències que recordes, més que el fet de superar-les i madurar. Amb pinzellades que semblen soltes, però que definitivament són una construcció acurada de molts pisos, Èric Pons ens ensenya unes entranyes que són seves, però que també són de totes.

Em sembla molt encertat tractar l’assetjament escolar sense el dramatisme acostumat. En sortir de la sala, qui més qui menys comentava la seva pròpia experiència quant a aquest. Sense intenció de minoritzar les vivències de cadascú, és bonic veure com l’obra ens permet parlar-ne com quelcom incrustat en les nostres quotidianitats. I tot i el dolor, tot i arribar tard a curar l’infant ferit, fer-ne una història que es limita a compartir, i que no apunta a desvelar cap veritat profunda inconeguda per la resta, converteix l’espectacle en una peça més pedagògica que romàntica.

I com deia ja sabem qui, l’espai buit ens pot ajudar a dir més coses que una sobrecàrrega d’elements. En aquest cas, se segueix la doctrina de l’espai buit i s’explota convertint-lo en el gimnàs, l’escola, el carrer, el pati i tot el que ens puguem imaginar.

En resum, La Por a la Pell és un d’aquests muntatges, per desgràcia breus, que val la pena veure. Potser s’hauria d’allargar uns dies més per tal que aquesta crítica servís per enviar-los un públic que en sortiria content o, almenys, cal recomanar-la als instituts per veure si, ara si, poden prevenir-se els casos de bullying a temps.