El 2011, quan es va fundar la companyia La Ruta 40, devien ser uns inconformistes sortits del Col·legi del Teatre amb ganes de reinventar uns escenaris que invitessin a la reflexió. Incomptables llargs dinars de Nadal després, amb criatures i múltiples i notòries col·laboracions amb dramaturgs i directors a l’esquena, s’han sumat a l’aventura de la creació per a tots els públics.

La companyia s’ha anat inflant i desinflant sempre en direcció ascendent, i, a més d’altres premis, ostenta el títol de ser una de les poques que ha resistit els embats de la precarietat que extenua el sector. S’han fet grans, han tingut fills, i el cuquet del familiar els ha dut a preguntar-se què de bonic i què de creatiu se’n pot desgranar de la idea fer-se gran.

Així, de la mà de Pau Matas (dramaturg, músic i dissenyador de so, la dupla d’Oriol Pla) i de Xavier Bobés (creador escènic gurú del teatre d’objectes), La Ruta 40 explora les possibilitats de la fusta en una peça que ja feia temps que se li vaticinaven èxits. Tumbalafusta convida a espectadors i espectadores de totes les edats a un viatge pels paisatges visuals que peces de fusta variades poden invocar. De mica en mica, amb transicions suaus i orgàniques, l’espectacle juga a la descoberta i a la inspiració. L’acompanyament sonor i un entramat escollit amb precisió obren imaginaris que aconsegueixen retenir i captivar el públic, es trobi on es trobi del seu viatge pel camí de fer-se gran.

La manipulació del material és tan neta com poden oferir unes mans amables (a la Mostra Igualada, d’Alberto Díaz i Jaume Ulled), que han provat moltes vegades, guiades per l’experiència i decidides a suar per ser tan polides com sigui possible. Tot i que la netedat coreogràfica clarament hi és, Tumbalafusta evita de totes totes donar-se-les d’espectacular o pretensiosa. Precisament treballa per mostrar-se humil, propera i connectar des de la forta humanitat dels dos intèrprets, els records i imatges que evoquen, i la reflexió que proposa: el pas del temps sempre ha d’anar acompanyat d’innocència.

Una caixa de fusta es pot desplegar en una aventura, en un lloc que anomenem casa, en un ecosistema animal fantasiós, o en l’evolució d’una amistat; històries amb què connectar que no necessiten excessives explicacions i que neixen d’un arbre de la vida amb infinits brancatges. Celebrem que, per molt de temps, hi hagi racons on el joc simbòlic no tingui edat.