Passen els anys i el temps fa que mitifiquem els records d’infantesa. Tot, passat pel filtre de la nostàlgia, ens resulta més bonic, més entranyable. A Tumbalafusta, dos amics es retroben, després de molt de temps, per recordar el seu poble, el seu paisatge d’infantesa. 

Alberto Díaz i Jaume Ulled (o Sergi Torrecilla, segons la funció) són actors i protagonistes d’aquesta història. És o no és la seva història? Segurament no, i és ben igual. El poble que recorden i recreen pren forma a través de la fusta: troncs, llistons, serradures, pals, ribots, escorces, peces ben tallades… El pretext, senzill, connecta de meravella amb petits i grans. Els petits es meravellen de veure dos adults fent joc simbòlic, amb un bell material, i explicant una bonica història. Els grans s’emocionen de veure’s reflectits en aquests dos adults, que ja no són el que eren, i que com molts, projectaven un futur “fer-se gran” que mai es pot preveure. 

La Ruta 40 ha buscat dos companys de viatge fantàstics. Xavier Bobés ha posat cullerada en la part objectual, donant vida a les fustes, que es despleguen sobretot a la primera meitat de la peça. I Pau Matas ha configurat la dramatúrgia, molt ben travada, potser a estones una mica naïf. Si juguem a imaginar tots els mons possibles, també hi hem de poder trobar aquells no desitjats.

En conjunt, Tumbalafusta satisfà i emociona als infants i a tots aquells que ho hem sigut. Perquè retrobar-se amb un amic, tinguis l’edat que tinguis, és un plaer. I potser, si juguem, ens aproparem a la sensació de ser petits, i de tenir tot un món per construir.