• Skip to primary navigation
  • Skip to main content
novaveu
  • QUI SOM A # NOVAVEU
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • ACTIVITATS
  • RECOMANA
  • QUI SOM A # NOVAVEU
  • CRÍTIQUES
  • ARTICLES
  • ACTIVITATS
  • RECOMANA
  • Home
  • /
  • A fuego
  • /
  • A fuego o com il•luminar un públic amb una caixa de mistos
CRÍTIQUES #NOVAVEU

A fuego

per Maria Mingorance López
Afuego7 1
479724335 2042620732901316 5979328576629323904 N
PER: Maria Mingorance López
ANAR A FiTXA DE L’OBRA

A fuego o com il•luminar un públic amb una caixa de mistos

Publicat el: 2 d'abril de 2025

CRÍTiCA: A fuego

Segurament podem afirmar que hi ha un desig generalitzat per ser vist i, sobretot, per ser recordat. A totes ens agradaria que el nostre nom —com a carcassa que engloba una personalitat, una ànima, una ment, una identitat­­— quedés gravat a foc en la memòria dels altres, almenys dels nostres éssers estimats més propers. Alguns, els més ambiciosos, voldrien que el seu nom restés in saecula saeculorum en el mausoleu de la història. Aquest és el cas del personatge de l’obra que ens ocupa; a A fuego, de Pablo Macho Otero, el personatge encarna el narcisisme més extrem, és a dir, l’erostratisme. El cas és que no ens sorprén la seua radicalitat, de narcisistes n’està ple el món i, per a reblar el clau, han vingut les xarxes socials a funcionar com a expositors de la nostra intimitat i a capgirar el significat d’alguns dels verbs més transcendentals: existir ara és ser vist i ser ara és mostrar-se.

I és així com ens veem abocats a la necessitat voraç d’obtenir un reconeixement que, en el millor dels casos, serà fugaç, la qualitat d’aquest ens és igual. Gastar tanta energia, amb aquesta finalitat absurda (així ens ho recorda el personatge, que s’autodefineix com un panoli), sens dubte és cremar-se, és provocar un incendi en el teu propi temple —en un món d’ateus, l’ego és el déu a qui tothom pareix encomanar-se. És condemnar-se a una existència de cendres. Mentre que viure, viure ha de ser la presencialitat que et regala veure una obra com la que ens ofereix Otero a la Villarroel, sí, viure ha de ser veure una obra en vers, sumar-te a la cadència màgica de la seua rima, i fer-ho amb l’organicitat amb què el teu cos segueix els beats d’un rap i amb l’entrega de l’infant que escolta, embadalit, un conte (o, en aquest cas, un mite). Hi ha obres que han vingut a recuperar els significats de les paraules més maltractades: viure no pot ser, en cap cas, res tan pretensiós.

Quan enginy, sensibilitat i comicitat se sumen, només voldries continuar sent «transportista» de bones experiències com aquesta i convertir-te en una mena d’ambaixadora de bones obres de teatre, perquè la gent hi vaja. Cap escenari ni cap protagonisme es fan necessaris ara, només unes paraules per dir-vos que aneu a veure aquesta meravella, que amb uns mistos humils s’erigeix en una proposta lúcida i magnètica.

TORNAR A CRÍTIQUES
CRÍTIQUES RELACIONADES / A fuego

TÍTOL CRÍTiCA: Oda a fuego

PER: David Magaña
David M Img 9348 1000x1005
LLEGiR MÉS
novaveu
[email protected]

Amb el suport de

  • x
  • instagram
  • tiktok

Avís legal Cookies Privacitat