Ferran Dordal es capbussa en el dolor del món a Weltschmerz (literalment dolor del món), embarbussant-se en una espiral de caire wallacià, per tal de donar resposta a un món aclaparat per l’scroll infinit i sobreabundant que ens satura cada dia una mica més, que ens allunya cada cop una mica més, que ens aliena cada vegada una mica més, però que, si més no, ens fa estar una mica menys avorrits. Ja em diràs tu quin consol. –No en va el creador de tal atrocitat va decidir suïcidar-se.

D’altra banda, Dordal, que encara no ha decidit tirar pel dret amb aquest camí tot i el dolor que, segons ell, defineix la seva pròpia vida així com suposa també defineix la dels altres, acompanyat de quatre intèrprets que no ho acaben de ser però que són mestres ben reconeguts en les seves respectives àrees, Marc Salicrú (escenografia), Clara Agullar (espai sonor) i Albert Pérez Hidalgo (aquest si, intèrpret), ens permet assistir a una partida de l’esport menys intens i postejable de la història. –Pè(s) tancats. La puta Petanca.

Les partides de petanca, tal com et dirà qualsevol a qui proposis d’anar a veure’n una, no són especialment emocionants. Al cap i a la fi, es tracta d’un d’aquells esports pensats per a persones propenses als infarts cardíacs. Tal com ens explica l’Albert Pérez, el seu origen es remunta a les necessitats purament mèdiques d’un aficionat a un esport més accelerat.

Així doncs, aquí ho tenim: En primer terme una partida de petanca, mancada d’elements dramàtics remarcables, i per darrere un text incessant que es recargola i es recargola fins que perd el sentit original del que s’estava dient en primer terme. Una espècie de reinterpretació intel·lectual dels vídeos de tik tok. –Pels que no ho sabeu, es veu que ara, per tal de retenir l’atenció dels joves addictes, l’aplicació incorpora un segon focus per tal que aquests yonquis de l’scroll infinit hi puguin centrar l’atenció en cas que el vídeo primari no els satisfaci prou ràpid. El focus secundari sol ser de banal importància, però amb altes capacitats per inundar-los el cervell de dopamina.

Per contra, l’experiment d’aquest meravellós quartet, és paradigmàticament antagònic pel que fa al seu hipotètic i maligne referent. Els dos focus d’atenció que ens presenten són més aviat feixucs. És fàcil perdre el fil davant d’un text com aquest: un lament continu que expressa les desventures d’un autor, que també és home i amic, fumador a vegades, i exparella des de fa ja un temps, però que alhora és també un assaig sobre la hiperconectivitat i la necessitat de reduir el nostre consum energètic, que alhora és un dietari ple de quotidianitat, que al seu temps és un flux incessant d’idees que es connecten i que no ho fan.

Això que tens al davant, estimat lector, no és res més que la dissecció existencial d’un home del nostre temps. Un home que prova de viure sense gaire èxit aparent. Però tampoc sense cap gran fracàs. Un home com tots nosaltres. I, en un rampell per l’aventura, aquest home, que és com nosaltres, ha decidit deixar l’scroll, com molts de nosaltres hem volgut fer tantes i tantes vegades, i reunir uns quants amics per tal de gaudir d’una bona partida de petanca. D’aquelles que, si te les mires amb bons ulls, poden arribar a ser gairebé tant emocionants com

Weltschmerz és molt més que això. Perquè si el dolor d’un sol home ja és inabastable, imagineu-vos el del món sencer. Però essencialment és això. I, a vegades, és reconfortant que el teatre també pugui ser només això. Un exercici d’honestedat i escepticisme que col·loca la humanitat al centre de tot i en deixa fora tot aquell artifici que durant molt de temps ha estat al bell mig de l’escenari. L’únic que li cal a Dordal per demostrar el seu bon saber fer és, ara que ho penso, l’experiència d’una amistat real que, sense enganys ni argúcies, es mostra tal com és.

 ——————————

A tall d’apunt sobre el fet pecuniari de l’assumpte:

Aquest text va ser escrit sota l’aixopluc de l’ajuda per a l’escriptura Carlota Soldevila. Tal com ens explica Dordal, l’ajuda dota el beneficiari amb 2300 euros per a la creació d’un text teatral que ha d’estar acabat en el termini de quatre mesos. És a dir, que el dramaturg compta amb 575 euros mensuals per a les seves *ejem* necessitats vitals: una mica més que la meitat del sou mínim interprofessional.

Sent conscient de la situació econòmica del sector, Dordal decideix assajar tan sols 15 vegades. I potser, pel que es paga, tampoc no cal més.