A través de la forma d’una lectura dramatitzada que es manté gairebé impertorbable durant els escassos vuitanta minuts que dura la peça, la Gonzalo Gómez, una nova veu que esperem cali dins el panorama, amb la inestimable ajuda de Marc Rosich, professor de Gómez a l’institut del teatre, ens descriu l’atmosfera violenta i angoixant que impregna una finca rural en runes que, tal com s’esforça a recalcar el propietari, es troba lluny del domini de la M30.
Nicolás Cardozo, format també en direcció i dramatúrgia a l’IT, n’és el violent hereu, hàbil en la criança de gossos però maldestre pel que fa a la caça, que es veu obligat a contractar un altre home, un de més gran, per tal que l’ajudi a exterminar la plaga de llebres que assola les seves terres.
Tal com passa amb la doma dels animals, entre els dos homes s’establirà un vincle de domini i submissió direccionalment ambigu. Si el gos vol corretja i l’amo la hi dona, qui mana en realitat? La fantasia de submissió queda manifesta en el vestuari dels dos intèrprets menys involucrats en la trama: Castells, la narradora, i Trujillo, l’encarregat de generar l’espai sonor a partir de l’exhaustiva exploració sonora de possibilitats en el conjunt d’un piano, van ben embotits en monos de làtex negre, expressió més habitual del fetitxe sadomasoquista dins l’imaginari col·lectiu. És curiós que siguin ells i no pas els altres, els que activen la trama, els que vagin vestits de dominatrix. Però en part és la inevitable narració de Castells, acompanyada del sorpenent piano de Trujillo, la que guia els personatges en el seu joc macabra i els exigeix que no s’aturin.
Gonzalo Gómez es preocupa d’escriure un thriller psicològic que, mitjançant l’existència d’un món essencialment negre i absolutament devastat, permet als seus personatges expressar les seves més íntimes passions que, en mons menys saturats de maldat, no serien res més que perversions. Tant si els enemics són vietnamites o troians com si no són més que un exèrcit de llebres assassines, la guerra sempre serà l’escenari idoni per a que els homes puguin mostrar-se lliurement honestos.
Homes homosexuals que proven de camuflar el seu desig en la germanor de la guerra. Reprimits i descarnats, crus i bruts. Però, al cap i a la fi, homosexuals. I això, que voleu que us digui, ja està bé. En un món que ens ha acostumat a tractar el col·lectiu LGTBIQ com un consell de savis asèptics hi falten joves agressius i vells sodomites addictes al chemsex. No tot són flors i violes al món de l’arc de Sant Martí. Lluny de la ciutat s’hi amaga un món pervers, colgat en la runa post franquista i abillat de whiskey sec i ganxet esfilagarssat, que té somnis eròtics plens de làtex i fuets.
Malgrat seria gratificant poder veure una escenificació menys sedentària d’un text com aquest, amb uns actors més actors i menys dramaturgs, la decisió de mantenir la forma que es va fer servir a l’Institut del Teatre, de lectura dramatitzada, amb els mateixos intèrprets, que són també els companys de l’assignatura en què el text va ser forjat, dota la proposta d’una inquietant bafarada atmosfèrica en que els conills són veritables éssers extrasensorials contra els quals ningú pot fer res més que resar.
No m’agradaria obviar que, tot i el sedentarisme, la força interpretativa de Cardozo i Castells és lloable. Aprofiten amb escreix el poc que hi ha i fan que el text s’enlairi, dotant-lo d’una negror que envaeix la Gleva fins a transformar-ne les parets en les d’aquell casalot en runes que es a punt de col·lapsar. Els conills retronen sota l’escenari i entre les parets i, encara que nosaltres no els puguem veure, als seus ulls, un reflex, ens els fa evidents.
