Com a gestor de La Gleva Teatre, espai on s’ha exhibit i he tingut la sort de veure aquest espectacle, vaig demanar poder publicar aquest text per la il·lusió que em feia parlar-ne. No obstant també vaig proposar que es publiqués un cop acabada la temporada a La Gleva, conscient del confilcte d’interessos en les implicacions promocionals. Tot i això algú ho podrà veure com una praxis poc ortodoxa. Havent estat criat en doctrina catòlica, no em suposa, per tant, cap incoherència.
Perros de caza de Gonzalo Gómez:
En una finca en ruïnes a l’extraradi de Madrid, viuen un pare i un fill. Obsessionats amb controlar la superpoblació de llebres que assola el camp, passen els dies criant, encreuant i entrenant gossos de caça.
Perros de caza és la millor novel·la mai publicada que no he tingut l’oportunitat de llegir. La lectura escenificada d’aquest text transgredeix convencions teatrals i ocupa un espai eteri entre la novel·la i el cinema. Gonzalo Gómez, amb només vint-i-dos anys, escriu i dirigeix un espectacle plagat d’encerts: La posada en escena, l’aposta pel format de lectura i les aliances creatives amb les que ha treballat fan de Perros de caza una experiència inesperada i molt poderososa. I tot això sustentat sobre un text que té la capacitat d’estimular la imaginació de l’espectador fins al punt de dibuixar en les seves retines escenes d’un tardofranquisme gòtic impactant i excitant. Situant-se a l’extrem oposat de l’autoficció i del teatre documental que tant veiem i tant s’ha criticat, amb aquest text, La Gonzalo no deixa cap dubte que en la seva obra hi ha dèmon, que ve amb muses i que entén la literatura de manera intuïtiva.
La inexperiència en el control dels temps escènics i en el ritme general del progrés d’escenes i diàleg ens fan sentir que som davant d’una adaptació escènica millorable d’una gran obra literària. Amb això vull reiterar la idea de que estem parlant d’un text genial, sense deixar d’assenyalar també la realitat d’una carrera creativa, amb un futur brillant, però que tot just comença. No per això hauríem de qüestionar la resta d’encerts ni el resultat final d’una cerimònia escènica intensa. Acompanyant el diàleg que interpreten Marc Rosich i Nicolás Cardozo, dos elements de narració externa, formats per paraula i piano, donen una dimensió sensorial que eleva el context, l’atenció i la tensió de cada escena; la multidimensionalitat dels registres de Jordi Cornudella no deixen de sorprendre sempre de manera positiva, la seva proposta musical per a l’espectacle és també, sens dubte, un encert més, i la seva interpretació al piano narra amb la mateixa precisió que les paraules dels intèrprets.
A la Gonzalo li hem d’agrair haver-se proposat portar endavant aquest projecte amb la perspectiva d’un equip intergeneracional i a Marc Rosich li hem d’agrair haver-hi cregut i acompanyat com a ajudant de direcció i dramatúrgia. No només per l’univers que han aconseguit crear amb aquesta peça sinó, també, per que les cambres estanques de la creació, generen discursos i propostes d’immunologia baixa i son susceptibles a transformar-se en ecosistemes inestables. A Perros de caza passa allò que hem de voler del nostre teatre: la transició generacional sense paternalismes ni parricidis.
Espero amb molta il·lusió una edició del text per que la violència, el simbolisme i la visió d’aquesta obra i la seva autora arribin al públic que no frecuenta les sales petites.
