Després dels aplaudiments, el públic (la majoria dones) deixar anar un riure mig nerviós, mig d’alleujament. La reacció fa evident tota la tensió emocional que han anat acumulant al llarg de l’espectacle. Les dones es pregunten les unes a les altres si estan bé, parlen dels parts respectius o s’eixuguen les llàgrimes i es moquen en silenci. Acaben d’assistir a una doble història: la d’un part marcat per la violència obstètrica —terme que interessantment no apareix a la peça— i la d’un part respectat i feliç.

El text el signa Laura Verazzi, dramaturga argentina establerta a Barcelona, i la direcció Àngela Palacios, navarresa i habitual de la Sala Fènix amb peces com Mitra en espera o Salve regina. L’obra ha passat per La Badabadoc i per Barcelona Districte Cultural i ara l’Espai Texas, aquesta nova sala rescatadora de produccions alienes —a favor!— la recupera en funcions matinals de diumenge fins al 27 d’abril.

Tres actors es reparteixen un escenari auster, amb l’excepció de taules i cadires i un cossi de bebè amb un inquietant mòbil compost per instrumental mèdic, per explicar una història de patiment en la maternitat. Una història poc representada però molt real: la manca de vincle amb el nadó que pot provocar un part traumàtic per a la mare. La protagonista, Isa, va aprenent amb el públic allò que li succeeix, que l’allunya del fill i del seu home i la fa sentir-se pitjor que mai: estem davant d’una història de presa de consciència feminista, com n’hem vist tantes en els darrers anys.

Basada en testimonis reals, l’obra hauria pogut optar o per una aproximació informativa, o per una intenció emotiva, i és aquesta darrera la que tria. Davant d’un dolor sense solució, atès que el part d’Isa ja ha tingut lloc, la trama troba una possibilitat de redempció en el part de la seva amiga Blanca, que es contraposa en tot al que va viure Isa. Aquest joc de contraposicions, que permet bastir una trama amb un clímax ben aconseguit, funciona menys en els personatges, construïts de manera massa evident per oposició els uns als altres i que en alguns casos es retroben en escenes més agressives del que caldria.

Com a contrapès a la història principal, s’intercalen passatges fugaços de diferents moments històrics, que evidencien com, fins a dia d’avui, les instàncies religioses, mèdiques, polítiques i econòmiques —gairebé sempre encarnades per homes— s’han immiscit de la salut reproductiva de les dones. I, de retruc, les han deixades sense veu ni vot. Aquests episodis històrics, a més, serveixen com a contrapunt còmic amb personatges risibles, però la direcció d’actors escora innecessàriament les actuacions còmiques cap a la farsa i el contrapunt queda un pèl massa estrafet.

L’obra avança i, amb el moment culminant del part —i ara ja comencem a tenir uns quants parts teatrals en ment, com els d’Una gossa en un descampat de Clàudia Cedó o Santa Nit. Una història de Nadal de Cristina Genebat— es produeix el deslliurament, la catarsi efectiva. Després del riure final d’alleujament, la gent surt de la sala comentant la pròpia experiència i escoltant la de les altres, en una conversa que potser no haurien tingut si no haguessin vingut a veure aquesta matinal. També per a això serveix el teatre.