Ángela Palacios (Mirta en espera) dirigeix un text sobre la violència obstètrica de l’autora Laura Verazzi: sorgeix, diu l’autora, de testimonis reals. I ella ha construit (s’intueix) l’altra cara de la lluna a partir de ficcionar la història de la cirurgia obstètrica. No sembla adequat parlar de teatre documental objectiu perquè no procura compensar les dues parts d’un conflicte (el debat sobre la violència obstètrica en el part) si no que la vessant mèdica afegeix farsa al relat. L’obra argumenta que aquest dolor, no percebut d’entrada, propicia el distanciament d’una mare, Isabel (Carla Torres Danés), al seu fill Gabriel. Aquest fet converteix en irrespirable la relació amb el seu company Amador (Martí Costa Olivé). El conflicte plantejat latent però sense esclatar es comença a resoldre a partir de l’aparició d’una antiga amiga (Blanca, interpretat per Lis Moreno) que vol que Isabel l’ajudi en el part natural de la seva criatura.

Un mòbil fet de bisturís i amb un fórceps d’element central presideix l’habitació de Gabriel. És la representació de l’agressió que s’ha produït en el seu naixement. La parella no ho percep d’entrada però, a mesura que comprova la diferència amb el tractament de l’amiga, s’adona que es van sentir arraconats per una dinàmica pragmàtica de resoldre parts evitant complicacions i retards en els naixements. Per això, hi ha més parts per cesàrea en els hospitals privats que en els públics, com es demostra en aquest article.

L’obra, tot i això, es planteja en uns termes maniqueus, que la desacredita. Hi ha una voluntat de trencar les escenes amb els canvis de vestuari (les bates i el coixí representant el fetus que va saltant de Blanca a Isabel i viceversa) són innecessaris: n’hi ha prou en la gestualitat assajada de les noies embarassades. També hi ha una excessiva força dramàtica amb els plors de’n Gabriel, amb un insistent i cansat fluorescent verd. Les escenes de l’evolució de la història de la cirurgia són prou inexactes i no aporten gaire res al quadre. Sí que és cert que hi ha intensitat dramàtica entre els tres intèrprets. També és destacable que l’escena final flueix i aconsegueix emocionar a l’audiència. La proposta és un cop de destral al món del bisturí quirúrgic. Potser volien advertir d’una amenaça i l’han eliminat a canonades.