Fa vint anys, el dramaturg Pau Miró (Barcelona, 1974) va revoltar el sector dramatúrgic català amb l’obra «Plou a Barcelona», estrenada primer al Festival de Sitges i després, el 2004, a la Sala Beckett, dirigida també, com ara, per Toni Casares. L’obra, que va tenir una versió radiofònica i una versió cinematogràfica, a més de múltiples versions europees com la del Piccolo Teatro de Milà, va recuperar per a l’escenari teatral català un espai urbà i de barri, com el de Barcelona que, després dels intents de Josep Maria Benet i Jornet, havia estat oblidat en les dues dècades anteriors.

D’aquella primera mirada del Raval de Pau Miró que feia a «Plou a Barcelona» a la mirada d’ara de la Barcelona on precisament no es pot dir que hi plogui gaire, però que és la Barcelona de l’especulació immobiliària, els desnonaments i l’urbanisme embogit en mans, no d’urbanistes o enginyers, sinó de juristes i polítics amb la vara a la butxaca, ha plogut molt, metafòricament parlant.

Pau Miró ha continuat mirant la seva ciutat i la seva gent amb altres obres i amb «Expulsió» ha minimitzat al màxim aquesta mirada a través de quatre personatges —i alguns d’absents— que retraten un segment de la societat contemporània que de seguida toca la pell i arriba a l’ànima perquè les històries familiars, la pèrdua de la casa de la infància, la pèrdua dels pares, els secrets de família i les herències controvertides sempre toquen os.

Això és el que fan els quatre intèrprets de l’obra «Expulsió»: tocar os. Primer, amb la introducció d’una de les tres filles de la família, adoptada als 2 anys i mig per un pare arquitecte i urbanista de prestigi i una mare farcida d’idees que no podien tenir fills, però que després —la ciència no és mai exacta—, en van tenir dos de biològics, un noi i una noia. La gran, la filla adoptada (amb una interpretació molt sensible de l’actriu Montse Germán) ha seguit el camí del pare exercint d’urbanista a l’Ajuntament de Barcelona d’on fa uns mesos que ha estat acomiadada perquè, en bones paraules, “feia nosa”.

Els altres dos germans, ella (l’actriu Anna Alarcón, tocada de gest i mirada per la gelosia) és una executiva advocada amb un alt càrrec que treballa per a una multinacional estrangera. Ell (l’actor Xavi Sáez, que va de menys a més entre el conyac del rebost, els cigarrets a dojo i el sac de dormir), amb una filla adolescent que no havia de ser amb ells al refugi d’estiueig, viu una etapa ofegat amb l’aigua al coll.

Tots quatre es reuneixen a la casa d’infància, als afores de Barcelona. Uns fils de Led que s’il·luminen i s’apaguen marquen els límits de la casa amb el bosc en un efecte de llum i so que forma part de la trama. La sorra negra els fa trepitjar una mena de tou de cendres del passat. L’efecte escenogràfic final fuig del minimalisme i descriu, sense paraules, l’enfonsament d’un temps. La mort recent dels pares plana per damunt de tot.

La filla adoptada ha decidit viure a la casa d’estiueig, que el pare va deixar a l’avançada al seu nom. Els altres dos germans biològics reclamen ara una part de la casa i aposten per la venda. Els tres germans són els expulsats de la ciutat que els ha vist néixer i créixer. Es refugien en el bivac del bosc. En el bivac del record del temps passat que no tornarà. L’adolescent (el debut en teatre de l’actriu Mia Sala-Patau amb un personatge molt epidèrmic i eficaç) és la veu de la consciència dels avis que no hi són, de la generació que viu amb exesperació la dimissió de vida dels més grans. És la generació del futur. La generació que s’aferra encara a l’esperança.

Fa la impressió que «Expulsió», dramatúrgicament, sigui la bíblia del que podria ser una llarga sèrie familiar. Perquè l’obra, que no passa dels vuitanta minuts, deixa moltes incògnites obertes que, volgudament, l’autor no pretén resoldre tancades sinó que les deixa escampades com un polsim imaginatiu perquè els espectadors se les facin seves i hi aportin la seva conclusió.

¿Quina va ser la causa de la mort del pare? ¿Va caure de debò d’una branca d’un arbre? ¿Què feia la dona estranya a la casa d’estiueig amb algunes persones que presumptament havien estat desnonades de Barcelona? ¿Quina és la vida professional i pretesament benestant que porta la germana biològica? ¿Què s’amaga darrere del personatge del germà, només relacionat aquí amb la filla adolescent que es rebel·la contra el pare? ¿Com va ser la vida dels tres germans amb els pares? ¿Què amaga el refugi d’estiueig?

Sense grans discursos, només amb diàlegs esquitxats aquí i allà, deixant pistes sobre les inquietuds, les pors i les frustracions de cada personatge, amb un fil que ratlla la poètica, l’autor Pau Miró confegeix una història familiar al voltant de la imatge de multitud de casetes de nius d’ocells elaborats i escampats pel pare, una història al voltant del mite d’una merla que és dels ocells més aferrats al territori on han nascut, i al voltant del mite d’un ocell malferit o, potser, en realitat, caldia dir del mite d’una generació malferida i desarrelada del seu temps per la plaga de l’expulsió.