Pau Miró ha trobat el camí de la metàfora per retratar la vergonya de les esquerres. Qui vulgui ser progressista no podrà renunciar mai a acollir tothom i confiar en el seu progrés, que ho ha de ser en la societat que s’integra. Com es maneguen els records i la ficció entre els membres d’una mateixa família que, tot i haver conviscut sota del mateix sostre, prenen decisions contràries? S’estimen i es fereixen. Volen guarir les lesions amb atacs maldestres a l’altre, que volen ser subtils i esdevenen patètics. L’expulsió té un notable exercici d’equilibris entre els personatges. Toni Casares (Descripció d’un paisatge) disposa els intèrprets a l’escena com si fossin pesos d’una bàscula. De fet, esdevenen pèndols en un mòbil d’Alexander Calder.

Aquesta producció té un repartiment que sap jugar de la contenció a la broma infantil, i derivar-les fins al pragmatisme més ingrat. Els intèrprets juguen perfectament en aquest espai d’ambigüitats. Si Anna Alarcon i Xavi Sáez són actors que han treballat molts cops junts (com si fossin germans) funciona molt bé el contrast de Montse Germán. I és una benaurada troballa la debutant Mia Sala-Patau, en un registre a la contra dels adults, en una mena de monòleg constant al mig del bosc esdevé el bri d’esperança mentre potser la casa d’estiueig familiar està a punt d’esberlar-se. L’últim gran encert de la direcció de Casares és donar oportunitat a joves en els apartats tècnics. Si fa un parell d’anys l’operació de casar una autoria consagrada com David Plana amb una direcció radical (Lucía del Greco) a Els encantats va provocar un conflicte mediàtic (tot i que l’obra aguantava bé l’adaptació obscura de la direcció), ara la trobada és ben amistosa, d’escolta constant. Confesso que em vaig perdre el Barcelona, mapa d’ombres ara fa dues dècades. Faci’s un favor i no es trobin que algú els recrimini d’aquí a 20 anys que es van perdre L’expulsió-

Pau Miró està molt més fi apartant-se d’un relat sobre la gentrificació evident, com no ho va fer en el treball precedent.La boma inrenció d’‘Un tret al cap era massa dirigida. Funciona molt millor la seva ambigüitat, tenyit d’un cert to poètic com el de la trilogia animal (Lleons, Búfals, Girafes) o la trilogia una fortuna en una bossa d’esports  (Els jugadors, com a principal peça que també va sumar Un refugi indie i Dones com jo).

Nota: No és tan complicat. No ho hauria de ser. El repte de tot ésser viu hauria de ser deixar el món com se’l va trobar, si és que no pot proposar una millora per a l’entorn. Aquí, cert, és on la tesi passa a ser complexa perquè la lectura de món millor pot tenir camins absolutament antagònics. En tot cas, els tècnics de la Sala Beckett parteixen de la tesi més senzilla per no perdre les eines cada dos per tres. Petita lliçó de vida. Que casa prou amb la d’Expulsió.