Feia tretze anys de l’estrena d’El principi d’Arquimedes a l’antiga Sala Beckett de Gràcia. Des d’aleshores, el text del consolidat dramaturg Josep Maria Miró ha estat traduït a una vintena d’idiomes i reconegut com un èxit del teatre contemporani català, tot i així són poques les representacions que s’han fet a Catalunya d’aquest text. El renovat Espai Texas ha decidit posar-hi remei apostant pel jove director Leonardo V. Granados per tornar a donar vida a aquest drama que amb els anys ha anat adquirint una nova dimensió social.

L’argument de l’obra segueix la història de l’Anna, la directora d’un club de natació que rep una queixa informant que un dels monitors ha fet una abraçada i un petó a un nen que tenia por de nedar sense bombolla i això ha causat una gran controvèrsia al seu entorn més directe. El que podria semblar en principi una obra sobre l’abús de poder o la pederàstia, resulta ser un entramat molt més complexe sobre la por i els prejudicis d’una societat individualista que busca constantment un cap de turc.

La dramatúrgia de Miró (que ha estat revisada per aquesta nova versió)  juga amb la temporalitat de les escenes i en com l’espectador rep la informació, i és aquesta fragmentació la que fa que l’obra ressoni perfectament en la nostra època on rebem estímuls i notícies constants, la majoria de les quals sovint son banals i no tenen cap veracitat. En això l’obra recorda a la pel·lícula danesa La Caça de Thomas Vinterberg, que també parla indirectament sobre la cultura de la cancel·lació, tema tractat, tot i que de manera molt diferent, a la recent Cacophony de Molly Taylor a la Sala Beckett.

La direcció de Leonardo V. Granados ha optat per col·locar el text a l’epicentre del drama. És en efecte, doncs, una obra essencialment dialogada, allò que en diríem teatre de text.

Els quatre intèrprets (Marc Tarrida Aribau, Sandra Monclús Manchón, Eric Balbàs i Jordi Coll Serra) demostren estar a l’alçada del repte interpretatiu i encarnen personatges amb contradiccions i valors morals que fan avançar la trama amb eficàcia. Així doncs, els conflictes es decideixen abordar a partir de batalles dialèctiques entre els personatges i això fa que la interpretació hagi de fer un pas endavant per trencar amb l’estaticitat a la qual el muntatge tendeix. És cert que he trobat a faltar alguna diferenciació més en els personatges o almenys en la seva manera de parlar, tot i així, em resulten més interessants els matissos dels silencis i de tot allò que no es diu, però hi és, ja que és molt el que hi ha en joc i el que es mou “sota la superfície”. Els subtextos i les ironies es juguen amb subtilesa i fan que sigui un muntatge a voltes lent però trepidant.

L’escenografia és simple però captivadora. Està clar que el text no demanava una posada en escena realista, i així ho ha entès l’equip artístic, que ha optat per submergir el públic en una atmosfera de tensió constant, gairebé com si nosaltres com a públic ens estiguéssim enfonsant lentament en una profunda piscina. Aquesta sensació sobretot vé donada per la gran aportació de l’espai sonor, creat per Guillem Rodríguez, que actua com si fos un personatge més, en la meva opinió però, massa alt de volum, tot i que això és una decisió de direcció per emfatitzar el dramatisme i generar contrastos amb els silencis, als quals també se’ls hi dona molta importància. El disseny de llums (Sylvia Kuchinow) tampoc segueix un codi realista, i marca un to propi de les grans posades en escena contemporànies que fan que l’acabat de l’obra es vegi net i cuidat. Estèticament resulta doncs molt plaent.

Amb el que em quedo sobretot és amb el valor de voler posar en escena una de les obres més interessants del panorama teatral català. En aquest context nostre de desinformació i polarització, una obra com El principi d’Arquimedes és més que necessària per confrontar el públic amb els seus propis valors i les seves pors. Ja se sap, el bon teatre és aquell que aconsegueix atrapar i suggerir a l’espectador sense donar gaires respostes, però plantejant moltes preguntes.

Miquel Salamanca