Fugir de casa mai és fàcil. Tornar-hi encara ho és menys. Sobretot si n’has marxat atemorida per alguna cosa que t’ha fet aquell en qui ho vas confiar tot. No obstant això, La Majordoma de Josep Maria Miró (El principi d’Arquímedes, L’hora de l’Àngelus) torna a casa després d’haver-se passat gairebé trenta anys en silenci per tal de donar veu a l’infern que la va conduir carretera perduda enllà aquella fatídica nit en que es va aixecar del terra del rebedor de casa seva amb el nas ensangonat i el cor trencat.
La majordoma explica el seu periple solitari a través d’un monòleg distant en que es fa patent que fins i tot l’infern corre el risc de tornar-se anecdòtic quan es repeteix cent vegades. Rosa Renom dibuixa d’aquesta manera una dona cansada, traïda i utilitzada, amarada per la cadena de corrupció que assola la humanitat sencera. El cansament la fa mirar des del cinisme, la traïció des de la tendresa. El monstre que va abandonar fa tant de temps ja no fa por i resulta ara més aviat patètic. Malgrat tot, l’ambició d’esclafar-lo persisteix.
L’acció de l’obra es construeix sobre la tridimensional interpretació de la Renom, actriu reconsagrada dins el panorama català, en un escenari nu mancat de tot artifici. La sobrietat del vestuari dissenyat per Albert Pascual i la tenebrosa il·luminació de Xavier Albertí ajuden a remarcar el pas del temps, que és capaç d’esborrar tot allò material mentre alhora intensifica allò intangible. Els altres personatges són tan sols ecos, fantasmes muts, a través dels quals l’escenari s’impregna d’un passat incert però terriblement present. El cabretes, el fill abandonat, el capellà sexy —què collons tenen els capellans?, que diria Misses Fleabag— o bé la daina perduda.
Josep Maria Miró ha escrit un text trist i encoratjador, en que la pròpia distància dels fets aconsegueix diluir la tragèdia i fer-la digerible per a la seva protagonista. La majordoma, única veu de l’espectacle, s’apropia del passat i el transforma en un monòleg amb pinzellades d’stand up. La vella tragèdia és ara tan sols una trista trista comèdia.
El text, autèntic protagonista de l’obra, es pot llegir en clau feminista, sobretot si es té en compte el recent cas Pellicot. Però fins i tot així, no sembla acabar de projectar la força combativa que s’esperaria d’un projecte activament militant. Ans al contrari, el que hi supura és l’estela del cansament de qui sap que tot acabarà passant sense que res acabi de canviar gaire. De qui ha comprovat que fins i tot el més horrible dels monstres no és més que un ésser totalment anodí. De qui creu que el bé i el mal són tan sols dues cares de la mateixa moneda.
La majordoma, em penso, és d’aquelles que creuen saber que que res mai no canviarà: els monstres sempre seran monstres i a les daines, que d’alguna manera hauran de protegir-se, sempre els acabaran sortint banyes. Amb tot, a vegades és reconfortant posar en dubte la pròpia creença. Sinò que més ens queda?
Bernat Gaya Jou