Que el Teatre Nacional de Catalunya tingui en cartellera una obra d’Àngel Guimerà sempre és una bona notícia. El dramaturg de Santa Cruz de Tenerife és una de les veus més reconeixibles i representades del teatre clàssic català. No és d’estranyar, doncs, que ara que Mar i Cel torna a estar en boca de tothom, en Guimerà hi trobem aquesta sensació d’estar davant del “nostre” dramaturg, una mica com ho seria Shakespeare pels anglesos o Molière pels francesos.
D’aquesta set de clàssics neix L’aranya, estrenada el passat 30 de gener de 2025 a la Sala Gran i dirigida i adaptada pel dramaturg i director Jordi Prat i Coll. Puntualitzar que és una adaptació és important, ja que en paraules del mateix Prat i Coll “L’obra és la mateixa i alhora no té res a veure”. Aquesta simbiosi entre Guimerà i Prat i Coll fa que la versió final estigui plena de modificacions i llicències, essent per mi les més significatives els canvis de nom i de personatges, el final de l’obra i sobretot el canvi d’espai i temps que modifica per complet l’estètica de la peça, ja que passa de la Barcelona de 1908 que va dibuixar Guimerà, a la Girona de l’any 1968.
Aquesta aposta, encara que és molt arriscada, resulta estèticament molt captivadora. Tot i així em va deixar tota l’estona pensant en el perquè d’aquesta decisió. Per què situar aquesta història justament al final de la dècada dels seixanta? Potser per les similituds històriques amb el nostre temps actual? Un moment d’obertura social però també de molta repressió? El que si que és veritat és que s’endevina en l’atmosfera de l’obra alguna cosa anacrònica, atemporal, però a la vegada ancorada a un moment molt concret. La meva intuïció em diu que el context de l’obra connecta més amb aquesta cultura del “què diran” i on les aparences son el més important, i és que L’aranya és un drama costumista que s’emmiralla sobretot en Ibsen i el seu memorable Casa de Nines.
Quan la peça es va estrenar el 16 d’octubre de 1908 al Teatre Romea, va rebre crítiques diverses però sobretot va ser reconeguda com un gran èxit popular. L’eminent crític francès del moment Émile Faguet va descriure: “L’Aranya, en alguns instants, sobretot cap el darrer terç del segon acte, està si el salta o no el salta, el límit. I potser algun esquitx l’arriba a saltar. Però l’obra segueix el seu curs de violència en violència, i el públic hi vibra fortament tot i que a estones també hi riu i això serveix de bon descans”. Una cosa està clara, i és que al públic del moment L’Aranya els va sacsejar, i això, en aquest muntatge més contemporani, també succeeix.
M’agradaria també destacar la gran feina interpretativa. Prat i Coll ha demostrat que a part d’un gran dramaturg és també un gran director d’actors, ja que ha sabut alinear un repartiment força jove entregat completament a l’obra. Els personatges encarnen perfils de possibles ciutadans de la Catalunya dels 60, des de l’empresari petit-burgès (Jordi Rico) passant per la parella jove recentment casada i plena d’il·lusions (Jan D Casablancas i Estel Ibars) fins a arribar al matrimoni humil amb incapacitat per tenir fills (Mima Riera i Albert Ausellé). Precisament, aquest tema de l’impediment per engendrar descendència (gairebé anticipant la Yerma de Lorca) és el catalitzador de l’acció dramàtica i aporta el pes tràgic suficient com per crear una peça memorable la qual compta també amb contrapunts còmics per tal de fer que el viatge del públic sigui més trepidant.
I és que L’aranya, té tots els ingredients per convertir-se en un clàssic de la literatura teatral catalana, escrita per ser representada com ho fa Prat i Coll: amb una gran ambició i sense complexes. Si encara no l’heu descobert, llegiu l’obra original (Arola editors té un recull de 10 obres de Guimerà on hi apareix) o aprofiteu fins el 9 de març per poder-la veure a la Sala Gran del TNC, a veure si vibreu com ho van fer els espectadors del teatre Romea l’any 1908.
Miquel Salamanca Jiménez
