Quina sort tenim els humans civilitzats quan, enfrontats a l’esclat d’un conflicte, ens trobem davant nostre altres humans civilitzats, tan fermament defensors com nosaltres mateixos de la cultura de la convivència ! En això estan totalment d’acord ( o potser no tant? ; ja ho anirem veient) els dos civilitzats matrimonis que s’han reunit avui al voltant d’un gerro ple de boniques tulipes grogues , per tal de donar-li civilitzada resposta al salvatge acte perpetrat per una criatura encara no prou civilitzada. La salvatjada d’aquesta criatura que als seus onze anys ja no ho és tant (el fill d’una d’aquestes dues parelles) ha deixat ben tocada una altra criatura d’edat similar ( el fill de l’altra parella). Hi ha alguns nens als quals interioritzar la cultura de la civilització que tan interioritzada tenen els seus pares, els hi costa més que a d’altres. I aquí en tenim una bona mostra. En qualsevol cas, res que el adults no puguin resoldre , tot tastant alhora un pastís que és també un model de civilització: qui ho ha dit , que no es poden barrejar les peres amb les pomes? Aquí , en aquesta versió de l’obra traduïda per Pablo Macho que s’adapta al paisatge barceloní, en teniu la ben deliciosa prova contraria.

Així , amb les conciliadores paraules i les conciliadores bones formes que cal esperar d’un quartet com aquest, arrenca la que, juntament amb “Art”, s’ha convertit en la més aplaudida i més representada peça teatral de Yasmina Reza. Una obra que el públic més veterà probablement va veure ja al seu moment quan es va estrenar en aquest mateix escenari dirigida llavors per Tamzin Townsend. I que el públic més cinèfil coneix també gràcies a l’admirable adaptació cinematogràfica filmada per Roman Polanski. Ara és Pere Arquillué qui porta amb fermesa les regnes d’un muntatge que ell mateix també coprotagonitza, tot formant amb els seus companys de viatge escènic allò que se’n diu un veritable quartet de luxe: al seu costat es troben una esplèndida Laura Conejero, una histriònicament ben divertida Laura Aubert, i un notable Ivan Benet ben ple d’aquella versàtil amabilitat que tard o d’hora està condemnada a convertir-se en una altra cosa ben diferent.

Per la seva banda, Arquillué , tan estupendament afinat com sempre, s’adjudica el personatge que , d’entrada , més desentona dins del bon rotllo general que vol transmetre el quartet, perquè, d’entrada, és també el que més clarament deixa entreveure des d’un bon principi que els seus interessos es troben fora d’aquesta trobada conciliadora. Però alhora, es diria que també li toca a ell més que a ningú altre fer una mica de portaveu de Reza, i deixar anar les quatre veritats sobre nosaltres mateixos que tan sovint acostumem a callar-nos per tal de seguir creient en una mena de potser ben imaginaria bondat universal. I és que tant aquesta obra, com la mateixa “Art” ( una peça teatral estructurada seguint esquemes dramatúrgics molt similars) com bona part de la resta de la seva literatura, evidencien que Reza sí creu en l’existència d’aquest déu salvatge que ni les més sofisticades capes de civilització és capaç d’aplacar .

I també ella , per dir-ho en paraules extretes d’aquesta mateixa obra, creu que aquest déu ens governa sense solució de continuïtat des de la nit dels temps. Les significatives i ben representatives característiques individuals de cadascun dels quatre personatges, ja les anireu descobrint a mesura que la civilitzada trobada (que, de fet, ja deixa veure les seves fissures molt abans que aquestes es converteixen en insalvables escletxes ) vagi evolucionant. Però el comú denominador que quedarà cada cop més a la vista de tothom, és la presència interior d’aquest déu salvatge que , paradoxalment, conviu alhora amb el hàmster que tots portem dins, i que es troba del tot indefens si a algú se li acudeix deixar-lo al bell mig de d’un carrer ,tot intentant creure que l’animalet ja trobarà la forma de sobreviure quan es retrobi amb la vesant més salvatgement primitiva de la seva naturalesa: també els hàmsters (o per ser més exactes , un hàmster en concret ple de metafòric simbolisme) tenen aquí un paper destacat.

Fent-li cas a les indicacions de l’autora, l’escenografia de Max Glaenzel prescindeix del realisme en sentit estricte per tal de dibuixar un espai elegantment abstracte en el qual , això sí, les tulipes i els llibres d’art estan ben definits ,perquè també aquests elements acabaran ocupant un lloc decisiu en el desgavell general que s’organitza dins de qualsevol interior burgés benestant quan el déu salvatge comença a fer de les seves .Un desgavell que, arribats els seus moments més eixelebrats, Arquillué visualitza tot recorrent a la càmera lenta que encara deixa més en evidència el caràcter grotesc de la situació, i sotmetent el deliri col·lectiu a l’expressionisme monocromàtic que ho fa tot encara més ridícul, i estimula la rialla.

De rialles se n’originen moltes al llarg de la vetllada. Però totes elles acaben adquirint alhora un accent gairebé tragicòmic; vet aquí un grup de civilitzats adults actuant com ho ferien un grapat de criatures salvatges lliurades al pur instint. S’acostuma a dir que els nens sempre diuen la veritat (fins i tot quan ho fan donant un mastegot ), pel simple fet que encara no estan fets a l’imperatiu de la mentida social imposada tant per les bones formes, com pels interessos particulars. Però quan els adults guiats pel déu salvatge i enfrontats a les seves més encobertes misèries , als seus més estereotipats comportaments , als seus més punyents fracassos i a les seves més irrisòries màscares es comporten com un grapat de nens malcriats , el que queda a la vista és el seu patetisme potser ja sense remissió possible.Un patetisme que potser és també el nostre.