Un dels grans perills de les comèdies de bulevard són els sofàs perquè la tensió s’estova a mesura que el cos va encastant-se al fons del moble. Això diu el tòpic. En realitat, Pere Arquillué en la seva experiència d’Art (ganes de fer teatre entre amics, es justificaven, despreocupadament) ja va veure com el moble, per moments era tota una trinxera en la lluita dialèctica (i no tan civilitzada) entre tres amics i la pedanteria d’un quadre immens. Ara, en el debut a la direcció d’Arquillué, en la sala d’estar hi ha quatre butaques, en comptes del temut sofà. Quatre ombres de persones civilitzades seuen amb la millor correcció possible. Les rèpliques van tensant la situació civilitzada. La capacitat de Yasmina Reza (Una comèdia espanyola) de transformar una situació quotidiana en una d’insòlita, és de tots coneguda.

Arquillué juga amb el públic des del minut 1. Per començar, per intuir qui és parella de qui. La conversa és educada i la situació, prou greu: el motiu de la reunió d’aquests pares d’escola és resoldre pacíficament l’agressió d’un nen al fill dels amfitrions. L’actor i director, que domina el joc de les pauses, també hi incorpora uns posats i unes mirades que generen una incomoditat entre els personatges i que diverteix l’audiència. Reza carrega la situació construint girs de guió que revelen les falsedats dels ciutadans civilitzats. Hi ha poques situacions més vergonyoses que vomitar sobre un catàleg d’art (descatalogat!). Si Reza exagera la situació, la direcció duplica l’aposta en fugaces escenes a càmera lenta, que, al final (això sí), acaben sent excessives.

A l’escenari, això sí, quatre mestres de la comèdia: Pere Arquillué, Laura Conejero, Ivan Benet i Laura Aubert. Tots quatre saben treure rèdit a les misèries dels seus rols, com herois desbancats per la realitat, i que cedeixen el focus diligentment per equilibrar sàtira i pes a l’escena com una afinada banda de jazz. Cada intèrpret juga amb un to diferent d’humor que és una benedicció.

Arquillué tensa la comèdia del bulevard amb les pauses i gesticulacions a les butaques. Perquè, és cert, unes butaques fan més moderna una sala d’estar, però són molt més incòmodes que un molsut sofà. Veure com es recaragolen i canvien de lloc en les sortides i entrades és un divertit joc de les cadires (vist des de la platea, és clar!). En aquesta adaptació al joc infantil, però, mai en falta una i tothom troba seient en aquesta paròdia de la vergonya. Són, al cap i a la fi, grotesques aparences del ridícul.