A la Beckett, una trepidant faula creada a partir del mític conte infantil dels tres porquets ens fa volar de riure. Alhora ens posa els peus al terra ple d’excrements d’aquesta societat consumista i hiperproductiva en la que vivim.
Per jugar amb aquests dos universos tan contrastables: la faula fantasiosa i la crua realitat, empren codis també molt diferents: pinzellades del clown, l’absurd i alhora el teatre documental. Formen un pica-pica de sensacions que ens fan arribar el missatge de ple. A escena, dos fils narratius s’entrellacen: per una banda, les tres porquetes, en escenes gairebé mudes, construint l’escorxador on les mataran. I per altra una veu en off, i després subtítols des de la perspectiva de la seva assassina una treballadora càrnica, narra el que va succeint des d’una perspectiva que va més enllà de la fantasia del conte, opinant des de la crua realitat. Aquest contrast pertorba, però alhora, atrapa. Com els creepypastas d’internet: jugar amb el podrit que hi ha rere els contes infantils sempre és una aposta segura.
A les primeres escenes costa assimilar la gran quantitat d’informació que se’ns mostra als subtítols però progressivament l’obra creix i es converteix en una barreja melosa.
Les tres actrius Laia Alberch, Maria Hernández Giralt i Mar Pawlowsky defensen de manera virtuosa aquesta barreja de codis i interpreten amb una corporalitat molt ben treballada, però alhora viva, les tres porquetes. La presència i escolta impecables i la direcció, honestedat i també capacitat d’improvisació amb què juguen i ens reten a escena, ens fan pixar de riure i empatitzar amb els personatges. Patim per la seva vida, en un estat constant d’incertesa i tensió, però no ens deixem de divertir i sorprendre. L’atmosfera creada per la partitura sonora de Nora Haddad i il·luminació de Ivan Cascon intensifica aquesta sensació de tensió i fragilitat constants. I acabant de condimentar-ho, l’escenografia de Albert Ventura cohesiona meravellosament la fredor i la fantasia amb una zona d’obra on les porques conviuen, treballen i també juguen envoltades d’unes cortines blanques impol·lutes, que, recordant a les d’un escorxador les mantenen en un un espai sempre hermètic, que no deixa entreveure què hi ha darrere.
Tot i dramatúrgicament ser una proposta arriscada, Pau Masaló no cau en el pamfletisme, al contrari, ens apropa a la part més humana del conflicte i ens emociona profundament tot i emprar de base un conte amb tan poc arc narratiu. La direcció per part de Eric Balbàs i Carla Tovias sap equilibrar amb precisió i originalitat les seves diferents visions com a artistes, permetent-nos veure el missatge des de diferents i sucoses perspectives.
No és cap defensa al veganisme, però surts del teatre replantejant-te si aquesta nit soparàs Frankfurt o no. I és clar, pensant si l’endemà al matí quan vagis a treballar, o t’estiguis depilant o apretant les entranyes per aquella cita de Tinder, veuràs igual que abans les hores que consumeixes fent tot això o si a partir d’ara, tot i que el sistema continuï igual, alguna cosa canviarà i potser seràs una mica més propietària de tu mateixa i de tot el que decideixis continuar consumint.
Bravo!
