Sucia
Espai Texas, 1 de febrer de 2025
De vegades costa posar paraules a les sensacions. Com s’externalitza una vivència que sembla tan personal? Si ja costa de verbalitzar de per si, a sobre, com li posem les paraules exactes que l’acompanyin? Compartir una experiència com l’abús no és fàcil en cap dels sentits. La por a ser jutjada. O a no ser compresa. Malauradament, per fer que una persona empatitzi amb una altra, sovint s’ha de portar a un terreny comú. Per molt mundà que sigui. Podem pretendre que s’entenguin les nostres vivències més enllà del gènere? Hauríem de? Sí. És la realitat? Possiblement no.
Ens podríem fer una pregunta tan senzilla com desesperant: per què considerem que les experiències de personatges com Hamlet són universals mentre que etiquetem qualsevol literatura amb veu femenina com a “per a dones”? “És que clar, el públic és diferent.” “Això és perquè hi empatitzin les dones.” Si no podem concebre que una experiència de dona pot ser “universal”, potser és que l’experiència d’un “Hamlet” tampoc ho és, no? Existeix, l’experiència “universal”? Doncs potser no.
En tot cas, en el moment que vivim ara i la suposada “sobre-exposició dels feminismes” al nostre dia a dia, no ens queda més remei que fer comparatives “universals”. Com expliquem un abús? Serveix, el fet que qui li posa paraules sobre l’escenari sigui un home? Que la rèplica de la vulnerabilitat física que comporta sigui d’un home en mans d’un altre home? Potser sí, potser no. Però aquest és el punt de partida de Sucia. L’obra de Barbara Mestanza ens planteja reflexions i dubtes sobre l’impacte dels abusos en les víctimes, però també sobre la dificultat de compartir-los. La desconfiança en una mateixa que poden suposar i la ràbia envers la rebuda que en pot tenir l’entorn.
La proposta de Mestanza, acompanyada per Pep Ambrós sobre l’escenari i per Jaume Viñas entre bambolines, posa paraules a la seva realitat. Verbalitza i fa palpable la convivència inevitable amb un abús. Per proper o llunyà que sigui. La dramaturga, directora i actriu aconsegueix posar-hi els mots adequats per fer inevitable l’empatia. I és que la forma en la qual diem les coses, importa. Ella ho fa sense massa poètica ni grandiloqüència. Simplement, ho fa. Ho fa d’una forma terrenal i propera.
Què passaria si entressin a robar a casa nostra? Què sentiríem, quan hi tornéssim a dormir? Possiblement, això ens generaria un desconfort, la pèrdua de la sensació de “llar”. Segurament també canviaria la nostra percepció d’aquest entorn i ens qüestionaríem la seguretat, com si alguna cosa no fos al seu lloc habitual. Doncs quan una persona pateix una situació d’abús, s’esdevé un símil amb aquesta situació: com sentir-se còmoda amb el propi cos quan s’ha sentit una pèrdua del control? Com tornar a confiar? Com tornar a la sensació de llar?
I és per això que quan una història ha estat explicada tantes vegades, el repte no és el que es diu, sinó com es diu. Sucia ho sap i ho assumeix des del minut u. Des de l’inici elles mateixes reconeixen que la història que expliquen no és original, que hi ha hagut milers d’obres sobre això. Reconeixen que la temàtica de l’abús s’ha repetit fins a la sacietat perquè, malauradament, encara és una ferida oberta a la nostra societat. Així i tot, el que diferencia Sucia no és la seva temàtica, sinó aquest domini del llenguatge.
L’obra està construïda amb una tensió mantinguda durant les gairebé dues hores de monòleg. Bàrbara Mestanza i Pep Ambròs interpreten el text de manera crua i honesta, esdevenint fins i tot incòmode per a l’espectador. Tot i així, en alguns moments, especialment en els instants de comèdia, el ritme s’allarga una mica més del necessari.
Mestanza aconsegueix anar molt més enllà d’una història d’abús, i acaben reflexionant sobre com aquest és rebut, processat i, massa sovint, desestimat per una societat que vol girar la mirada cap a un altre costat. I justament aquí és on Sucia no permet descans: obliga a mirar, a escoltar, a entendre.
En un moment en què el feminisme s’ha convertit en una etiqueta i l’abús en una xifra més dins les estadístiques, Sucia esdevé una peça molt necessària. No busca una recreació excessiva en el dolor i la victimització, sinó en una reflexió sobre el problema estructural al qual ens remeten aquests casos. Com posar-hi fre, si primer no hi posem paraules?
Erola Albesa Solsona (@erolaalbesa) i Lara Alemany (@lara_alemany)
