L’autor Jordi Galceran, que va traduir «Un déu salvatge» ja fa quinze anys, precisament per a la versió que es va estrenar aleshores, també al mateix Teatre Goya, amb el quartet Jordi Boixaderas, Roser Camí, Ramon Madaula i Vicenta Ndongo, feia servir alguna expressió com la de la cançó infantil «Arri, arri, Tatanet…» entre alguns altres diminutius. Era un dels trets característics d’aquella versió que va dirigir Tamzin Townsend.

Ara ha estat el dramaturg i actor Pablo Macho Otero qui ha traduït novament «Un déu salvatge», de Yasmina Reza (París, 1959), i el seu tret característic és el de situar-la en el paisatge urbà de Barcelona, a la part alta, esclar, al Parc d’Eduard Marquina, més conegut com el Turó Parc, a Sant Gervasi, on diu que s’hi venen unes tulipes de color rosa, que l’amor s’hi posa, i un parc que no té punt de comparació, diu una de les dues mares de la història, pel que fa al nivell de seguretat, amb el Parc de l’Espanya Industrial, a tocar de Sants.

Però la versió que dirigeix l’actor Pere Arquillué, que és qui protagonitza també un dels quatre personatges —el de l’advocat enganxat al mòbil i embolicat en un afer compromès—, aporta una nova mirada a l’obra de Yasmina Reza, autora també de l’obra «Art» —en la qual va treballar precisament Pere Arquillué—, de la que sembla que s’hagi manllevat el minimalisme blanc, amb el mínim attrezzo, quatre cadires de braços entapissades, una tauleta amb llibres d’art, els gerros amb les tulipes i, darrere, el taulell amb les begudes i els gots al descobert. I tot sota una il·luminació càlida i elegant, com si la parella Laura Aubert i Pere Arquillué, citats a casa de la parella d’Ivan Benet i Laura Conejero per acordar un pacte de cordialitat arran d’una baralla al parc dels dos fills de cada parella, es posessin davant de l’auditori per desenvolupar, més que una obra de teatre a l’ús, una conferència performativa.

Però durant vuitanta minuts breus i intensos, tot plegat arribarà a ser molt més que una conferència performativa. Des del primer moment, els silencis de les dues parelles, les mirades de sospita, les reüllades d’incomoditat i les ganyotes insinuants marquen una interpretació de gran ofici i alta volada on, si no hi hagués paraules, es podria dir que, els quatre, amb la cara paguen.

Després de diverses versions d’«Un déu salvatge» en els últims vint anys i fins i tot després de la versió cinematogràfica de Roman Polanski («Carnage», 2011), qui més qui menys sap que l’anècdota de fons és una baralla dels dos pipiolis, d’onze o dotze anys (seria primer d’ESO actual), amb un parell de dents d’un d’ells a can Pistraus i la cara feta un cromo.

El pare i la mare de l’agressor (Pere Arquillué i Laura Aubert) és un matrimoni d’upa, ell advocat i ella assessora de finances. Els pares de l’agredit (Ivan Benet i Laura Conejero) són d’un altre nivell social: ell, venedor de material de bricolatge, i ella, més casolana, amant dels pastissos i autora d’un estudi divulgatiu sobre l’Àfrica.

De les bones maneres, del pacte escrit i de l’acord, es passa a les diferències evidents: ¿Pot un pare de família com cal abandonar un hàmster de la família a les clavegueres del barri? ¿Pot un advocat amb representació a les institucions europees tenir entre mans un afer d’estafa farmacèutica? Però aquestes són, només, dues petites anècdotes d’entre el doll de circumstàncies que fan pujar la tensió de la trobada i acaben creant un conflicte que només el rom de bona reserva és capaç de capgirar i embolicar encara més la troca.

Quatre interpretacions elevades al cub fan esclatar a pulmó ple les rialles de l’auditori, i amb raó, perquè, malgrat la causa de la trobada —la baralla dels seus fills—, l’enginy verbal de Yasmina Reza i els intel·ligents dards enverinats que acaben propinant-se les dues parelles eleven el to de la comèdia, o si voleu, la tragicomèdia, amb moments hilarants de cadascun d’ells, al servei d’una peça de cambra d’execució esmolada i brillant que s’ha convertit en un clàssic contemporani internacional.

Aquesta nova versió catalana d’«Un déu salvatge» excel·leix sobretot per cadascuna de les quatre interpretacions, per la posada en escena, molt europea, nítida i clarivident. L’escèptica i cínica del pare advocat que representa Pere Arquillué; l’evolució que fa del seu personatge Laura Aubert, des de la serenor elegant al desbocament posterior —“rojada” inclosa, que sempre m’ha produït un efecte contradictori en contrast amb l’elegància de la trama— i el coixí lingüistic “trobo…”, que crea uns moments de primer pla sense parió; l’aparent senzillesa i esperit pacifista de Laura Conejero, que fa un gir espectacular de 180 graus del seu personatge; i la doble cara d’Ivan Benet, que és un preludi de la feble i fina frontera entre el diàleg i la violència. Tots som fills d’un déu salvatge, diu el personatge del pare advocat. Yasmina Reza avisa els seus coetanis. Compte amb les tulipes, que poden portar verí ni que siguin del Turó Parc.