No fa ni quatre dies que el tema de la infertilitat o el desig de tenir descendència planava sobre l’escenari del Teatre Nacional de Catalunya amb «L’aranya» d’Àngel Guimerà, que torna a aparèixer, aquesta vegada al Teatre Borràs, de la mà de la dramaturga Lucía Carballol, que va estrenar la versió original «Las bárbaras» a Madrid el 2019, dirigida per Carol López.

La qüestió de fons d’aquesta versió catalana —o més ben dit: d’aquesta versió bilingüe catalanoespanyola— que dirigeix ara l’actor David Selvas, fa patxoca en coincidir amb la preocupació aranyívola de Guimerà de fa un segle. Qüestió universal, doncs, la de la descendència per a la qual el temps no passa mai.

David Selvas ha creat una versió lúdica, amb tints de discoteca de fa cinquanta anys, i posant l’èmfasi en les tres protagonistes de l’obra, tres dones que han arribat als 65 anys —aquella edat mítica en què els avantpassats es jubilaven feliçment— i que miren enrere sobre el que ha estat o no ha estat la seva vida.

Tres dones que expien els seus fantasmes i que confessen les seves contradiccions. Una, dedicada a l’exitosa carrera d’arquitecta, una altra que ha sacrificat la seva carrera artística musical per dedicar-se al marit i els fills, i una altra que ha estat feliç amb la vida matriarcal, ara que ha arribat a fer d’àvia i cangur dels néts.

Les tres es troben en un hotel per encàrrec d’una quarta amiga més jove que elles i el llegat que els ha deixat en herència després de la seva mort prematura, a la trentena, a causa d’un càncer, un llegat del qual n’és només coneixedora una de les tres. Un recurs dramatúrgic que serveix de justificació, de fet, per gratar en les inquietuds de cadascuna d’elles.

David Selvas ha optat per deixar la trama, com deia, en versió bilingüe per raons de repartiment, diu. La presència de l’actriu María Pujalte fa que el seu personatge s’expressi en espanyol, mentre les altres dues, l’actriu Cristina Plazas i l’actriu Francesca Piñón ho fan en català. La síndrome del cinema català lingüísticament poti-poti ja es veu que no passa de llarg tampoc pel cel del teatre. Em pregunto que si, per atzar, l’obra s’hagués estrenat en català i, per atzar també, arribés a Madrid, ¿per raons de repartiment hauria mantingut un dels personatges en aquesta llengua? Les productores La Brutal i Bitò tenen la resposta.

Una obra com «Les bàrbares», que no pretén marejar els espectadors ni amb una filosofia complexa ni amb un adoctrinament conductiu, sinó introduir-los en les quimeres que potser molts d’ells també tenen —sobretot elles, siguin de la generació que siguin—, se salva sobretot per la interpretació. I aquest és el ganxo principal de «Les bàrbares», que arrenca suaument, però que va pujant de to, fins al punt que sí que enganxa totalment pel discurs i, sobretot, per la potència discursiva de cadascuna de les intèrprets.

Excel·lent i gairebé redescoberta, més enllà dels seus papers habituals, l’actriu Francesca Piñón, que aporta picossades d’humor sense que ni s’ho proposi ni recorri a cap estridència, simplement amb el seu “savoir faire” espontani i particular. Penetrant i profunda l’actriu Cristina Plazas, que és qui manté un parell d’escenes de tête-à-tête amb l’actriu María Pujalte, la que encamina bona part de la trama del triangle amistós, que ve de lluny, de quan les tres eren adolescents i de quan es van trobar després enrolades en els inicis del moviment feminista, als anys setanta del segle passat, just després de la caiguda de la dictadura.

La posada en escena de «Les bàrbares», que manté en part l’ambientació de l’estructura escenogràfica original de la versió estrenada fa cinc anys a Madrid, té l’atractiu d’un subtil acompanyament musical en directe de la cantant, i aquí també actriu, Berta Gratacós —personatge que representa el fantasma de la Bàrbara—, i que versiona delicadament tant amb la veu com amb arranjaments molt suggerents, al teclat, algunes de les peces de fa quaranta anys com «Yo no soy esa», de Mari Trini, o «Me olvidé de vivir», de Julio Iglesias, amb passatges musicals que perfilen allò que el diàleg de les tres protagonistes ha posat sobre el tresillo del vestíbul de l’hotel que, ironies d’autoria, es diu Hotel Joventut.

David Selvas ha anat més enllà de la versió original i, com si s’hagués posat la gorra de DJ, ha ampliat el repertori, gairebé amb peces de ball de tarda vintage, com els que últimament diu que proliferen per a gent madura, amb altres peces com «Por qué te vas», de Jannete, «De vez en cuando la vida», de Joan Manuel Serrat o «Em dius el nostre amor», de Toti Soler, l’única peça catalana.

Però que ningú no cregui que «Les bàrbares» és un espectacle que s’enfonsa en la nostàlgia. Gens en absolut. El discurs és molt propi del segle XXI, carregat d’empoderament femení, amb l’avantatge que ni s’imposa ni es radicalitza en cap moment, només exposant-lo i deixant-lo a l’abast de l’auditori, tant, que quan la colla a l’escenari es marca un final descarat amb pas de ball de pista de disco, al personal de la platea no li costa gens d’afegir-s’hi repicant de mans per seguir el ritme.
Ah…, per cert, ¿i la fertilitat, doncs…? ¿I el desig de ser mare i el miratge fantasiós d’arribar-hi passats els seixanta…? Això ho explicarà el personatge de l’arquitecta, el de l’actriu Cristina Plazas. Diguem només, sense desvelar res, que Suïssa és bona si la bossa sona.