L’obra Maleït mirall d’Adrián de la Llave i Silvia Espín, proposta de companyia Maldito Espejo, ens presenta la història d’una anònima protagonista que, després que la seva parella de set anys trenqui amb ella, toca fons emocionalment. En aquell precís moment es troba amb una entitat terrorífica, un “monstre contemporani” que aprofita les seves inseguretats per fer-se amb la seva identitat. Rere l’ego i els estereotips la protagonista, o nosaltres, lluitem per ser capaços de mirar de cara al monstre i poder recordar qui som. 

En una societat mediatitzada com la que vivim, la idea és potent i necessària, dramatúrgicament té tocs d’humor molt ben trobats i un to lleuger que ens apropa de ple als personatges, però que alhora combina amb un to més fosc i profund que atrapa. Tot i això, en algunes escenes el fil conductor sovint costa de seguir i certs personatges o matisos es perden. Com un trencaclosques amb peces que no acaben d’encaixar, en escena se’ns mostren conflictes o personatges que no aporten res al conflicte principal, o, per contra, matisos que sí que enganxen i sostenen el missatge principal, però que acaben quedant despenjats sense gaire resolució. Això fa ballar bastant el viatge energètic no només de la mateixa història, o de la nostra comprensió com a públic, sinó dels mateixos personatges que, malgrat tot, són molt ben defensats pels tres intèrprets. 

La Laia Bannana té una força brutal, una direcció i dicció molt clares i un molt bon imaginari (aquí destaco la feina d’interactuar amb personatges que no són interpretats per actrius en escena, només per un àudio que tot i sentir-se bastant malament, l’actriu aconseguia, malgrat tot, fer-nos creure que interactuava amb personatges reals i propers a ella). Potser en alguns moments climàtics li falta una mica de connexió amb la seva vulnerabilitat, però en general està molt connectada amb el seu personatge. L’Oriol Altimir, tot i faltar-li una mica d’agilitat en algunes parts del text, interpreta amb molta honestedat, tendresa i presència el seu personatge. Empatitzem totalment amb ell, ja que ens fa arribar diferents matisos de la seva personalitat tímida i sensible, sense entrar en el clixé. Altre cop parlo del treball corporal, aquest cop destacant especialment la del personatge “L’entitat”, molt interessant i aterridor. La Laia Oliete, ens fa arribar la foscor d’aquest personatge sense il·lustrar-la, ja que dins del caire fantasiós i gairebé eteri de “l’entitat” ella l’interpreta amb total honestedat i això el fa encara més interessant i fins i tot més perillós, ja que és un monstre que aparenta ser proper i “humà” per amagar la seva foscor. Molt ben trobat això per part de l’actriu i de direcció!

L’escenografia minimalista aconsegueix ser alhora acollidora i terrorífica, però destaco sobretot la feina d’il·luminació, de Víctor Cardenas i disseny visuals, d’Adrián de la Llave. El joc amb els colors, les llums estroboscòpiques i tot el material audiovisual que l’obra utilitza aconsegueix posar-nos els pèls de punta. Bravo!

En conclusió, l’obra és interessant. El joc oposat entre l’humor fresc i la fosca posada en escena és addictiu i ens apropa als protagonistes i al seu món interior pler de llums i ombres, però cal perfilar una mica més el fil conductor de la història, prioritzant personatges i conflictes que realment aportin alguna cosa al missatge de l’obra, tan interessant i reitero, necessari.