DAU al sec, 24 de gener de 2025
El nom de Marc Pujol Barrón potser encara no us sona, però és un d’aquells talents que caldrà seguir de prop, perquè promet sacsejar la dramaturgia catalana durant les pròximes dècades. Gos Perdut és el seu primer muntatge estrenat al circuit comercial i una aposta agossarada pel rol que el teatre de nova creació hauria d’abanderar: esdevenir un espai per al joc més audaç, on les convencions escèniques es desafien estratègicament, i els enginys més radicals de la dramaturgia la connecten amb els orígens del teatre, alhora que la mouen a avançar per senders inexplorats.
Ho entenem tot: l’eixerida escenificació de Gos Perdut no pot sinó sortir d’un Treball de Final de Grau en direcció… no pas perquè el projecte llueixi acadèmic, sinó per ser l’exemple d’una dramaturgia fresca signada per creatius encara lliures dels vicis de la indústria. Amb sis actors a escena, alguns d’ells amb presències testimonials, Gos Perdut sembla més un acte d’amor al teatre que una producció calculada per ser rendible (ni havent exhaurit les entrades de la temporada a DAU al sec).
La peça, que es reconfigura i poleix en residència al Centre Cívic Drassanes (poc se’n parla del suport dels equipaments de proximitat a la creació emergent!), ens submergeix en una narrativa metafísica que no prescindeix de l’humor trash i esperpèntic, i ressona amb l’estètica de la generació Z, perquè està feta per la generació Z. Un teatre poc madurat, sí, però que, en aquesta vitalitat, diposita el seu valor. Gos Perdut també indueix a la reflexió sobre les maneres de fer —o, més aviat, la única manera com es pot, actualment, fer— per sostenir projectes escènics joves i precaris: envoltant-te dels col·legues que han estat allà sempre i construint junts aquest petit somni. Aquesta colla de meme artists recent graduats inclou alguns dels noms que estan treballant dur per despuntar al sector alternatiu durant els pròxims anys: Valèria Pisati o Helena Barba en seran exemple.
La trama gira al voltant d’un home que, condemnat per un crim que assegura no haver comès, es troba en la lluita per demostrar la seva innocència. Més enllà de l’argument, Gos Perdut explora temes universals com la violència, la redempció i la fragilitat de la justícia. Però allò que la distingeix no és tant el què explica, sinó el com ho fa: Pujol utilitza una metateatralitat sinistra i una tensió constant que fa que els espectadors qüestionin els seus propis conceptes de culpa i perdó. El guió, entre l’enginyós, el poètic, el subtil, l’irònic i el misteriós, és un exemple de peça que gaudiràs pel regust que deixa en prendre distància. Signat per algú que entén Brecht però tensiona tot manual fins esquinçar-lo, i on la quarta paret no es podria trencar perquè mai ha arribat a existir; parteix d’una autoreferencialitat molt trillada, però que, malgrat això, sorprèn amb resolucions equiparables a les de noms de capçalera de la dramaturgia vanguardista nacional, com Cris Blanco.
Amb tot això, els actors es veuen forçats a navegar per mons superposats: de la funció metateatral a l’assaig, o endinsant-se en la narració, fins als límits de l’al·lucinació. Els salts abruptes entre els codis de la realitat i la ficció —una exigència que fa que els personatges, fins i tot, transmutin l’espècie— ressalten un treball interpretatiu que no seria a l’abast de qualsevol. Amb Joan Codina Ciriquián com a protagonista, se sosté una obra d’exigència energètica inhumana (canina, potser?), on aquesta mania es conjuga amb una vulnerabilitat inquietant.
El pobre Yorkshire mai va aparèixer, però pel camí hem trobat una peça excepcional no per si mateixa, sinó per les expectatives que genera en tot el que aquest grup serà capaç de crear. Establint les línies del que, ens aventurem a apostar, serà l’estil propi d’un gran dramaturg (una teatralitat que ens trasllada a l’uncanny valley, una tensió entre la simulació i la veritat escènica, un onirisme estil Haruki Murakami, i un psicologisme que ens farà dubtar, fins i tot, del nostre propi pensament), Gos Perdut és la promesa que ens fa, amb la mà al cor, un equip que ha irromput amb força en el panorama de les noves tendències, però que solament acaba d’arribar. I ells, esperem, no marxin enlloc.