La companyia El Eje continua amb la seva voluntat de variar la seva forma teatral. Tot i que Tres porques parteix d’una tesi divertidament gamberra i que l’encerta en bastants camps, la peça pateix per unes interpretacions que es despisten. Diuen que la matança del porc tradicional es fa a partir d’un ganxo que quan l’animal prova de deslliurar-se tirant enrere intuïtivament encara se’l clava més. Potser l’animal té només dues direccions, però el teatre és multidireccional i cal que la lona estigui ben tensada per mantejar (o denunciar les formes de treball en una cadena industrial d’un escorxador a Catalunya).

Tres porques té alguns bons encerts. Com ara, incorporar la veu en off d’una treballadora que, després de treballar vuit hores dreta diàries sense quasi descans ha decidit alliberar-se’n. També funciona l’adaptació cafre del conte infantil. I la dramatúrgia de Pau Masaló sap riure’s de les seves contradiccions com a mecanisme de defensa al qual podria ser un text militant. Una quitança, en el mercat immobiliari, és una fórmula per alliberar el jou al creditor. Les porques construeixen un escorxador que saben que serà el seu final. El llop pren forma de capitalisme, d’humanitat, ferotge i insaciable.

La llista de problemes detectats en l’assaig general són complicats de resoldre: Està bé que les actituds de les tres porques siguin diferents: la primera, és diligent creient que això la farà adorable; la tercera porca és contemplativa i procura dilatar la feina: Com més trigui a construir-se, més opcions de supervivència. El problema és quin rol disposa la segona porca. Apareix com la que remena l’electricitat. Però sense una motivació específica. I com més desarmats està un personatge de rol més desorientat apareix a escena.

El segon problema és el de forma teatral. El Eje li agrada canviar el codi, sempre furgant en la radicalitat. Aquesta peça té un cert aire expressionista i apocalíptic com el de Dels intestins una soga i del cul un sac de gemecs  dels Íntims.  Si la companyia lleidatana va saber trobar la contenció per a la seva raresa, aquí l’excés acaba carregant. Pot ser una opció seria anar modificant el codi a mesura que canvien les escenes. Així com el Mort de riure de Los Galindos desarmats el públic i després es podria construir en clau de drama o de denúncia. El tercer i darrer episodi és el de la contradicció que, lluny del deliri clownesc, permet la controversia personal, s’accedeix al mirall del públic amb un divertit i celebrat cinisme Oscar Mayer.

El Eje havia trobat un treball igualment de desesperat i imprevisible en la seva anterior peça, Euforia y desazón. Seria bo que, sense haver de repetir la fórmula, continuessin indagant des d’aquell a base sobra la que fer palanca.

Conde de Torrefiel (La luz de un lago) és una referència del teatre amb text en off que narra una peripècia mentre que, a l’escena, succeeix un fet trivial, aparentment desassociat: L’un és metàfora de l’altre. Però així com el llenguatge és cuidat, l’acció és pulcra. A Tres porques, en canvi, el text dringa prou afinat, però la desproporció posa massa greix a la graella. Li aniria millor un àpat menys calòric.