La companyia El Eje (Maria Hernàndez, Eric Balbàs, Mar Pawlowsky), enguany resident a la Beckett, presenta un nou espectacle de creació basat en el conte dels tres porquets. Disney en va publicar un curtmetratge el 1934 que era, bàsicament, una apologia a la cultura de l’esforç, quan els Estats Units estaven enfonsats en la Gran Depressió. En aquell moment, calia fer entrar al cap de nord-americans i nord-americanes que, qui s’esforçava, assolia l’èxit, i, per tant, si es fracassava era per haver estat un dropo. Precisament la dedicació cega al treball en condicions precàries és el que mou les Tres porques d’aquest muntatge a la sala de dalt de la Beckett a construir, al més pur estil Charles Chaplin, l’escorxador que les acabarà convertint en salsitxes. D’igual manera, aquesta fe infatigable en la força de treball sota condicions inhumanes amb la urgència bàsica de sobreviure és el que empeny, dia rere dia, la Kana, treballadora d’un escorxador de Vic i narradora de l’espectacle.

L’opacitat d’una indústria potentíssima a Espanya com la càrnia o l’explotació que viuen desenes de treballadores en situació irregular allà dins i totes les paradoxes que se’n deriven, són instruments que travessen i polititzen un espectacle que, malauradament, és difícil que cap persona implicada a la indústria vagi a veure. Això, en un exercici de posada dels peus a terra, situa l’espectacle al pla de la divulgació i, a tot estirar, la gosadia de la cia El Eje de posicionar l’art. És, doncs, una provocació a la descoberta, tant per la companyia pròpiament, que experimenta amb múltiples codis escènics en una sola peça, com pel públic del teatre contemporani, que s’atreveix a aprendre, sorprendre’s i nodrir el seu esperit crític.

L’experiència resultant de veure Tres porques esdevé un punt desconcertant, perquè la sensació és que ha acabat desbordant aquell atreviment inicial de posar-se a prova amb tots i cadascun dels elements de la nova producció: provar un nou dramaturg, una nova direcció, centrar la interpretació en el clown, despullar-se de text, comptar amb una narradora no actriu amb el risc d’instrumentalitzar la seva causa, desafiar el públic trencant la quarta paret i incorporar-hi dosis de metateatre sarcàstic. Potser era provar massa coses amb el risc de generar desconnexió entre elements, com passa entre els subtítols i l’escena muda on no s’acaba d’entendre si hi passa res massa clar, o entre els personatges desdibuixats que van intervenint en la peça, o entre els diversos actes que conformen la peça. Massa coses que, si no acabaven de sortir com s’esperava, calia trobar-hi un pedaç a correcuita, per la fantàstica sort de tenir un paraigua de coproducció que marca inexorablement el calendari.

Tres porques és una invitació a fer-se més preguntes sobre els nostres privilegis i sobre el consumisme. El seu plantejament és brut i atrevit, i genera divertides realitats incòmodes. Potser precisament per això, que el resultat final hagi quedat en certa manera desendreçat i menys polit, desafia la necessitat de control, o bé del codi, o bé del tema plantejat, quan es va veure un espectacle d’arts vives banyades de realitat. I també, si ho assumim farem la primera passa per canviar-ho: part del desconcert i la sensació d’impostores segurament ens neix de trobar tres actrius fent coses assumides com a “d’homes”, com és el món de la construcció, el gamberrisme, i, també, el mim.