El mateix repartiment original que va estrenar fa quatre anys «Barcelona 24H», aquest musical de creació catalana, i després d’una gira fora de Catalunya amb l’adaptació «Madrid24h» i la de l’Argentina («Open 24h»), torna a l’escenari on va esclatar i va conquerir els espectadors d’aquell moment.

L’espai transcorregut de temps des de l’estrena ha permès a la companyia fer ara alguna adaptació nova a la situació social actual i, tècnicament, millorar aspectes d’il·luminació i acompanyament de projeccions amb l’Skyline de Barcelona i amb fotos de carrer, com si fos una petita exposició de figures humanes, gràcies a les quatre pantalles que caracteritzen la sala gran del Teatre Gaudí Barcelona.

La història, postjuvenil, inserida en el pou sense sortida en què es troba la generació d’entre els 25 i els 35 anys, no ha perdut gens d’interès. La dificultat per trobar un pis a Barcelona; el seguiment d’ofertes immobiliàries infrahumanes envoltades d’estafes en portals d’Internet; l’abandó del projecte de futur d’arquitecta per aconseguir fer el que es vol, trencar amb la parella, i viure feliç, no amb el que toca, sinó amb la dèria de deixar testimoni fotogràfic amb els mètodes analògics i la llum vermella del laboratori, l’ampliadora i les cubetes de revelat; la síndrome de la feina 24 hores, com si el cos humà fos el rètol d’un supermercat dels que poblen la ciutat, per escalar en una empresa i ser un executiu en cap amb la butxaca plena però l’ànima buida; la incertesa d’identitat de qui pren com a model l’actor Hugh Grant; o la pija de la Plaça d’Artós i de Sarrià, ros brillant i subdialecte xava pur, al servei de la Visa de papà, amb brots d’esglai només de pensar en la plaga de la feina.

Tot plegat es podria resumir amb la dolçor del regalim d’un Kinder Bueno, un cop desembolicat i llepat, i il·lustra un retrat contemporani de la gran ciutat que en aquest cas és la Barcelona de l’Apolo, del Paral·lel, del MACBA, de la nit de botellots i del miratge de des del búnquers del Turó de la Rovira —per cert, actualment restringits amb tanques per evitar la saturació humana!—, però que podria ser la de qualsevol altra gran ciutat europea d’aquest primer quart de segle XXI engolida per la globalitat despersonalitzada.

La companyia —autora també d’un altre musical de llarga durada com «Tuelf Point»— té ja cinc anys de vida. Les lletres i les composicions de Pau Barbarà Mir enllacen amb la passió creadora de Dídac Flores (arranjador) i Marc Flynn (director) i entronquen amb la tradició del musical amb rerefons romàntic, sense estalviar una subtil crítica cap al sistema social establert, que ha acabat embussat en un carreró sense sortida.

Els quatre intèrprets —que ja tenen una considerable llarga experiència en altres espectacles musicals— es mouen frenèticament durant vuitanta minuts sense temps a fer un respir. Hi ha entrades i sortides trepidants per les quatre portes laterals de la sala, hi ha constants canvis de vestuari, hi ha un mesurat moviment d’attrezzo —uns mòduls que tant poden servir de catre com de montícul dels búnquers de la Rovira— i un fons a l’espai del pianista amb prestatgeries d’un supermercat 24 hores.

La il·luminació domina l’escenari i es passa sovint del fosc nocturn a la lluminositat personal de l’esperança oculta de cadascú. I la història en clau musical se segueix amb un somriure permanent, no només per la seva connexió amb la realitat d’avui mateix sinó per com la caracteritzen cadascun dels quatre joves personatges.

Me’ls imagino, els quatre, d’aquí a trenta o quaranta anys més. ¿Com veuran o recordaran el món que els va tocar de joves? Teatre musical sobretot per a espectadors joves, però que també faran molt bé de no perdre’s els espectadors adults.