La farsa és, per definició, excessiva. La productora balear, Produccions de Ferro, ha jugat amb un codi molt diferent: des d’un cert humor negre, ha estirat la denúncia. Sigui per la pèrdua d’hàbits (Acorar), el turisme devastador (Rostoll cremat) O el particular veïnatge de la infància (Aquell carrer). Ara, se salten totes les limitacions per imaginar l’endemà d’un cataclisme. Una mena de Mecanoscrit de segon origen passat pel túrmix del divertit despropòsit. Certament, ha arribat a Barcelona en un moment inoportú quan una dana ha afectat l’horta sud i quan ja ha passat Xavi Castillo (un veritable bufó irreverent) per alliçonar amb la Bíblia i comentant-ho amb la devastació del seu despatx de Pot de Plom de La Bíblia contada per Xavi Castillo.

La trama que planteja El jorn del judici és desorbitada. I la posició dels actors miren de tensar al màxim aquest deliri. Aquest no és el problema. Però aspirar a rescatar els riures a partir de les perruques i dels vestits estrafolaris sense que hi hagi cap altra raó fa que la peça navegui, de principi a fi. I la ironia de la cabra (l’antítsei de Qui és Sylvia?), de l’emissora que va emetent avisos des dels Pirineus, de les dèries de grandesa de l’emprenedor que anava a vendre una aplicació per sentir-se més a prop de Déu, o dels fracassos de la suïcida són retalls agafats al vol d’un naufragi. I, coneixent el rigor de Produccions de Ferro, sobta defensar aquesta peça desmanegada. Molt més agònica era la mirada d’ARCAS2020. Possiblement, hi ha acudits interns del sector artístic balear que s’escapa a l’audiència del Principat. Però la sensació és viure una hora i mitja procurant enfocar un trenca closques delirant sense una foto de referència.