Us en recordeu d’aquella cabra anomenada Sylvia que portava de corcoll i tenia totalment i amorosament obsessionat  Josep Maria Pou ? El gran Edward Albee (“Qui té por de  Virginia Woolf?) la va triar com a invisible coprotagonista i singular objecte de desig sexual i amorós d’una brillant i absurdament tragicòmica obra  gràcies a la qual l’autor va guanyar de nou el cobejat Premi Tony. I va demostrat que , a l’hora d’analitzar amb cruel  tarannà `vitriòlic  la mecànica de les relacions de parella, continuava sent tan demolidor com quan havia guanyat el seu primer Tony gràcies a la seva més emblemàtica obra mestra. I per què es deia Sylvia, aquella cabra? Doncs perquè Shakespeare ja li havia posat aquest nom a l’animalot a la cançó “Who is Silvia?” que es cantava dins de la seva obra “Els dos cavallers de Verona”. Com podeu comprovar, doncs, la cabra, encara que segons el popular refrany espanyol sempre “tira cap a la muntanya” , resulta que també té certa tirada a deixar-se caure de tant en tant pels escenaris. I qui en busqui renovades proves, només té que comprovar el destacat rol que li assigna aquesta mallorquina comèdia,  capaç de  fer-nos preguntar si ella s’ha convertit en l’única bestiola que ha pogut sobreviure quan ha esclatat  l’instantani diluvi universal que ha deixat del tot anegat tan bonic reducte insular , sense donar temps a que ningú construeixi cap mena de nova arca de Noé capaç de deixar a resguard la resta de la fauna local.

Vivim uns temps en els quals això de fer broma tot imaginant inundacions massives, pot semblar tan poc graciós com organitzar ara mateix una projecció de “La casa en flames” al bell mig de Los Angeles.  Però el cas és que aquest embogit divertiment de Produccions de Ferro porta prou temps fent riure a insulars i peninsulars com per retreure-li res al seu diluvi universal. Un diluvi capaç , en primer lloc , de convertir les illes en territoris subaquàtics dels quals només  sobresurten uns aïllats pics als quals només s’hi pot accedir donant salts d’un cap a l’altre… tal i com sabria fer-ho una cabra (en això, no hi ha qui les superi ). I alhora,  i en segon lloc, capaç també, un cop es retirin les aigües ,de deixar tan eixut el  territori que potser fins i tot podrem acabar viatjant per carretera  (recordeu aquella vella cançó de Los Mismos, aquella que deia “serà maravilloso, viajar hasta Mallorca, sin necesidad de tomar el barco o el avión…”?) des del les altures de l’Anet fins a la Cartoixa de Valldemossa. Un cartoixa  en la qual, per cert ,també busca i troba aixopluc un dels quatre supervivents de l’hecatombe . I val a dir que tots quatre acaben demostrant anar sobrats de recursos, a l’hora d’adaptar-se a tan poc esperançadores circumstàncies. I això que, a primera vista, cap dels quatre sembla massa espavilat ni massa capaç de sortir-se’n de l’intent . Però , com ens recordava fa poc en un to força  més circumspecte el mateix Bayona, a l’hora de la veritat l’espècie humana et sorprèn molt, quan de salvar la pell es tracta.

Tot plegat, ha estat conseqüència del canvi climàtic, de les manobres dels negacionistes  del canvi climàtic, dels mals causats pel turisme depredador, d’un acte de sabotatge provocat pels turismefòbics, de les empreses constructores que estan explotant cada centímetre del territori, de l’activisme anticapitalista que vol fer soroll per tal de denunciar l’explotació a la qual és sotmès el territori per part de les empreses constructores, de… Bé; deixem-ho i no ens trenquem el cap amb especulacions. Encara que  els artífexs de la comèdia la vulguin  guarnir amb una mica de rerefons  de denúncia ,el cert és que el seu invent difícilment pot suportar carregar amb pretensions que vagin tan lluny. Som davant un alegre entreteniment ben defensat pel seu quartet protagonista i per la cabra que l’alleta . Saltant de pic en pic  per damunt de les aigües ens trobarem un grapat de sortides gracioses que ens conviden al somriure o a la rialla un xic esbojarrada , i un grapat de sortides i d’entrades que no ho són tant, però que compleixen correctament amb l’objectiu que pretenen assolir. Dubto que , tal i com afirma la companyia, aquest sigui l’espectacle ideal per gaudir d’ell si algú ens afirmés que ara va de debò, que el món s’acaba en  un tres i no res. Però si no ens posem apocalíptics, si ens limitem a la diversió sense més pretensions de les que pot abastar , podrem passar una agradable estona al costat d’aquests supervivents que sort en tenen, d’haver sobreviscut en companyia d’una cabra.