Qui no hagi sentit a parlar mai de Lenny Bruce, ja està trigant massa. I això us ho diria també Húmber , el monologuista interpretat per Jordi Díaz que coprotagonitza aquesta bona comèdia de Xavi Morató, i que considera Lenny com el seu més gran i més íntegre referent . El cas és que per tal de remeiar la mancança , i fer-vos  cinc cèntims sobre la trajectòria d’aquesta figura emblemàtica de la Stand Up Comedy sense la qual seria difícil entendre el treball de bona part  dels professional que es dediquen a la Stand Up Comedy, teniu a la vostra disposició dues esplèndides opcions fílmiques. L’una és la sensacional i encara força recent sèrie “La maravillosa Señora Maisel”, que explica en clau de comèdia agredolça  el camí que porta una mestressa de casa novaiorquesa , jueva i benestant a intentar triomfar en el molt masculí món de la Stand Up Comedy de finals dels anys 50 i inicis dels anys 60. I encara que la memorable Mrs. Maisel sigui un personatge fictici , a la ficció hi juga un important paper el molt real Lenny Bruce, presentat aquí encara com un audaç ,brillant i seductor còmic amb molt de futur per davant que comença a guanyar-se enemics a mesura que les seves còmiques  transgressions verbals  traspassen certs límits censors.

Però per completar aquesta visió encara amable de Bruce  us cal buscar l’admirable pel·lícula que li va dedicar Bob Fosse amb el títol de “Lenny” l’any 1974, vuit anys després que Bruce morís d’una sobredosi quan ell només en tenia quaranta. Interpretat al film per Dustin Hoffman, aquest altre Bruce ens mostra l’infern que va suposar per a ell el seguit de detencions, ordres judicials i prohibicions destinades a tapar-li la boca amb constants acusacions d’obscenitat pública. De fet, Lenny va acabar convertint aquesta persecució en el tema central i gairebé únic de les seves darreres actuacions, en les quals la diversió punyent li havia ja cedit tot el protagonisme a la febril denuncia punyent.

Doncs ara que ja coneixeu una mica el tarannà de Lenny , no queda altra que donar-li la raó a Húmber: el seu ídol no hagués cedit mai, davant la pressió d’una aspirant a alcaldessa que et diu que si vols seguir actuant i fent els teus monòlegs, et cal revisar a fons i com qui diu lletra a lletra totes les monumentals incorreccions polítiques que inclou el teu xou unipersonal. Però com Húmber, per molt que l’admiri , no és Lenny ni està disposat a immolar-se en sacrifici en nom de la llibertat d’expressió, aquí el teniu, tancat al teatre que el partit de l’aspirant a alcaldessa ha llogat per realitzar  els seus actes polítics, i disposat a fer anar les estisores a dojo per tal d’adequar les seves paraules a allò que sona políticament correcte. Mig en broma i mig en serio , l’humorista que fa no res deia que ni en broma cediria a la pressió censora, es troba ja segut a la taula de negociacions amb l’aspirant a alcaldessa, encara que ho faci rondinant tota l’estona.

Però evidentment i previsiblement, les contradiccions que l’ataquen a ell un cop assumit que si vol seguir guanyant-se les garrofes entre rialles se n’ha d’oblidar una mica de l’exemple deixat per Lenny, també l’acaben atacant a ella, la molt íntegra possible futura alcaldessa que respon al nom de Jana, i que Nesa Vidaurrázaga defensa amb la mateixa sòlida convicció amb què  Diaz defensa el seu monologuista. Però el cert és que a l’hora de passar la prova del cotó, no hi ha cap integritat (en aquest cas, ni la de la política ni la de l’humorista ) que no acabi un xic tacada. De la mateixa manera que, a l’hora d’aplicar la correcció política tot negant que s’està aplicant la censura, no hi ha argument que no acabi sonant a consigna convertida en dogma intocable. En aquest sentit , les paraules de la Jana sonen un xic massa ingènues , quan defensa amb ungles i dents aquella mena d’humor que ha de servir per cantar-li la canya al Poder (així, en majúscules i en general) mentre alhora defensa l’aplicació de la censura i en gran mesura la mateixa cancel·lació en nom del poder que ella mateixa representa.

No cal ni dir, perquè ha quedat ben a la vista, que som doncs davant d’una comèdia que s’endinsa en el sempre seriós i sempre polèmic tema dels límits o no límits que s’ha de permetre la llibertat d’expressió en general, la llibertat d’expressió artística en particular , i la llibertat d’expressió humorística de forma encara més concreta. Cal posar-li barreres a tota aquesta llibertat ? On es troba la frontera entre la burla i la saludable comicitat capaç de riure’s de la seva pròpia ombra? Vivim o no vivim ( i sembla ser que sí que la vivim) una època en la qual , després d’anys de relaxació, allò que tant va fer patir Lenny torna a atacar amb renovades forces ? Com és que de vegades les ganes de posar límits per la dreta venen a coincidir força amb les ganes de posar límits per l’esquerra? D’altra banda, i sense entrar en detalls que podrien resultar massa reveladors a nivell argumental, el text de Morató planteja també aquella altra inquietant situació que s’ha donat ja també en més d’un cas a la vida real , la del discurs satíric que acaba adoptant les formes de discurs populista amb una projecció que sobrepassa ja les dimensions d’una sala de festes.

Tot plegat dona peu a una comèdia dirigida amb bon ritme per Jofre Borràs  que potser ofereix algun canvi de direcció una mica forçat i potser també es veu lleugerament limitada pel fet de tenir que passar de puntetes i amb lleugeresa per un tema susceptible de provocar molt intensos debats. Però que alhora, i malgrat aquestes limitacions, no deixa tampoc mai ni en broma de ser un bon divertiment defensat amb molta química pel seu tàndem interpretatiu. I ple a vesar d’estocades que tant poden fer-li pessigolles als nous censors que ens volen defensar de tot mal atorgant-se ells mateixos el dret a jutjar allò que està bé i allò que està mal que escoltem i veiem (una nova forma d’aquell paternalisme que tants problemes ens ha provocat) , com  afegir-li llenyà a l’ara avivada discussió  sobre les fronteres creatives que cal o no cal traspassar.