M’imagino l’aspirant a alcadessa que protagonitza aquesta comèdia del dramaturg i guionista Xavi Morató (Barcelona, 1983) a les escales del Parlament de Catalunya, abans de Nadal, a l’hora de cantar nadales —un costum que s’havia desterrat i que ha tornat després de divuit anys— amb la resta de col·legues d’escó, i ella, davant de tots, en un arravatament de lucidesa, passant-se per un lloc que sé i em callo, els draps de les dues banderes —la catalana i l’espanyola— com les dues que pengen escenogràficament en aquesta obra i que serveixen per generar un dels moments més irreverents —no apte per a patriotes— de la comèdia «Ni en broma».

Parlo de comèdia, però «Ni en broma» és en realitat una sàtira molt seriosa carregada de reflexió explosiva sobre els tòpics, els prejudicis, els tics i les conveniències morals que dominen la política d’aquest primer quart de segle XXI —tot i que potser l’han dominada sempre— i que porten sovint a enfarfegar el llenguatge per mor del gènere o evitar i censurar segons quines expressions per mor d’un codi establert de correcció que canvia de barem segons el vent que bufa.

L’actor Jordi Diaz i l’actriu Nesa Vidaurrázaga, ell encara amb el ressò de l’incombustible «Els homes són de Mart i les dones de Venus» —tot i que també se’l recorda per l’impacte ja llunyà d’«El mètode Grönholm»— i ella, inevitablement, com a cara coneguda actualment de la regidora manaies de «Polònia», són els dos protagonistes d’aquest “tête-à-tête” que agafa embranzida des del primer minut —després de la benvinguda en la veu imitada de l’exregidor i exalcalde Xavier Trias— i que no frena ni un moment mentre va pujant i pujant més de to i prement l’accelerador que burxa la bombolla de les contradiccions i les incoherències que envolten els polítics i els que els aconsellen.

L’actor Jordi Diaz és un monologuista —li diuen Húmber— que està patint la censura del polític que el contracta perquè el que diu i l’humor que fa servir de tota la vida no està ben vist per la societat actual. Ella —li diuen Jana— vol obtenir l’alcaldia i s’apunta oportunísticament a defensar el monologuista per la decisió presa pel candidat contrincant. I és així com es capgiren els papers i les intencions i allò que ahir es deia blanc i que avui es diu negre passa comptes, no només a la futura alcaldessa sinó, a la llarga, perquè ningú no està lliure de pecat, també al monologuista.

L’humor i la sàtira viuen hores baixes i estan exposats a la corda fluixa. L’autor Xavi Morató, que fa també de guionista d’«El Jueves», ho sap molt bé. Per això, la dissecció que ha elaborat en aquesta obra es converteix en una mirada reflexiva sobre la hipocresia que s’amaga darrere de la ferotgia de la política.

La companyia té a les mans una peça teatral sense data de caducitat i amb la perspectiva d’una llarga vida escènica perquè «Ni en broma» beu de les fonts de la millor tradició de sàtira política aplicable a tota mena de colors i ideologies —locals o no— i entra en una mina per explotar que empatitza de seguida amb els espectadors i els obre els ulls sobre el costat fosc de la paraula, la de la política que aspira a ser alcadessa i també la del monologuista que potser no sap que també aspira a ser alcalde. Les dues interpretacions són un altre dard a favor d’un espectacle que es pot triar a ulls clucs.