De la comèdia de Xavi Morató es poden extreure dies idees: que la política de l’eslògan, dels relats simplistes, fan molt de mal començant per qui els promou; i que, si abans eren actors, els que els comminaven a liderar projectes polítics (Ronald Reagan, per exemple) ara són còmics de traç gros els que es converteixen (en principi) en baldufes del poder (el còmic Volodímir Zelenski) o el mateix Poder amb una màscara insultant com Donald Trump).

Jordi Díaz és el monologuista que passarà a ser l’oportunitat per desbancar l’alcalde per censor a l’oportunista que hi troba una finestra de promoció. Si Jordi Casanovas va pensar que un moderador de debats polítics podria ascendir a president de govern (El president), Morató insinua que podria ser l’alcalde. No és només això. Perquè amb el seu humor corrosiu (se li deixaria dir el mateix al Pepe Rubianes, al Carles Flavià, al Jango Edwards veient com és aparcat Leo Bassi?) acaba fent-li d’una mena de coach (com a L’electe de Ramon Madaula).

De què es pot fer humor pregunta l’humorista quan comprova que, de tot el seu repertori, només salva els acudits dels dentistes. Nesa Vidaurrázaga, que interpreta la candidata a alcaldessa, planteja que l’humor ha de servir per ridiculitzar el Poder, renovant les funcions dels bufons de la Cort. Ell no ho té massa clar. Pensa que el públic li riu millor dels tòpics que trepitja totes les línies vermelles del políticament incorrecte. En realitat, el millor humor (el que acabaran consensuant) és el de l’antiheroi, el que es riu de sí mateix i les misèries de cada dia. Que, en ser la quotidianitat de la majoria guanya en empatia. Els dos actors tenen una trajectòria a la televisió sobretot (Jordi Díaz també va triomfar amb El metode Grönholm original, i algun monòleg més tòpic). De Vidaurrázaga, li coneixíem les seves diverties aparicions al Polònia, com a realitzadora aparent dels capítols. Ara, sense el chroma i els jocs de càmeres i efectes s’atreveix a ballar amb Díaz tot reconstruint el monòleg en una nit que anirà delirant fins a convertir-se en una inesperada protagonista d’un vídeo viral. L’humor aguanta molt bé aquesta surrealista sortida de to. El problema de la peça és el final. Perquè, en un arravatament de ràbia per percebre que l’entorn està en perill, es desplega un discurs de denúncia sincer, però massa barroer. En comptes d’una broma insultant com les que pot fer Xavi Castillo enfangat per la dana (La Bíblia contada per Xavi Castillo), ressona a una queixa demagògica, que menysté el lúcid plantejament inicial. Si s’obviés el gir entre la suposada connexió del cap del partit amb la filla menor del monologuista, la peça no s’estimbaria al darrer revolt.