Lali Symon és un espectacle insòlit per definició. S’hi ha barrejat en una coctelera les ganes d’Emma Vilarasau de fer un homenatge a la seva mare (amb qui haurien de tenir una relació d’amor-odi constant) i la dèria de Sergi Belbel de presentar-se al teatre amb un tamboret i un monologuista excèntric. Efectivament, el dramaturg i director obre una nova via del seu particular monologuisme (té l’aire de l’stand up comedy, però se n’allunya de seguida). Si al Hamlet0.1 i Hamlet0.2, Enric Cambray s’encarna en el príncep de Dinamarca que s’enorgulleix del text que va propiciar Shakespeare, acte a acte a Lali Symon hi ha un davant i un darrere ben diferents. Per davant, ella és una artista segura, convençuda amb un feminisme que trepitja inclement tots els ulls de poll dels mascles. Tant dels que estan a l‘escenari com dels que gosen seguir-la per la pantalla petita. És l’espècimen que tant exalta a l’extrema dreta (i a la dreta extrema) més conservadores. Al darrere, hi ha la vida de l’actriu que encarna aquest personatge; les despulles del que ha quedat. Com quan Darth Vader es treu la màscara i confessa a Lucke Skywalker “sóc el teu pare”.

La pàtina brillant d’ulleres cridaneres es converteix en una arma de doble tall volgudament (perquè tanta mirada progre l’acaba ridiculitzant a ella mateixa, que es converteix en una caricatura de red flags i de persona que no té vida fora dels telons, però que en pot explicar mil casos per les amigues amb qui fa llargues sobretaules). És una comèdia de traç gros, sense que esclatin les riallades entre el públic, però que fa diana en fer complexes les lectures infantilitzades. En canvi, darrere el teló, al  voltant del sofà de casa l’àvia, és on es guarden tots els secrets de l’actriu famosa. És on hi regna la seva inseguretat, els prejudicis i la voluntat d’estimar maldestrament eals seus.

Al sofà, hi ha l’àvia (Mont Plans) que comparteix mitges veritats amb la neta (Júlia Bonjoch), d’esquena de la mare. És un treball complex perquè cal commoure de seguida amb escenes massa breus, sense temps a què el públic empatitzi, amb els personatges. Sí que evoluciona la profunditat d’Aurora en el que podria ser un dolç equívoc de l’alzheimer, o no. Belbel deixa l’ambigüitat sempre flotant com un ganxo per captar l’atenció del públic. Com més avança, més es voldrien entendre les relacions quasi tòxiques entre àvia i mare amb un germà idealitzat i inexistent i deixar que la Symon en digui més de l’alçada d’un campanar. Potser si en el monòleg es traduís en versió esperpèntica el capítol anterior… Ara, és cert que cal que Symon torni a escena per donar l’efecte d’el·lipsi temporal i també per un gir dramàtic final, que no es pot desvetllar.

A l’escena, es veuen tres actrius entregades (sobretot, Emma Vilarasau, al final de tot) per a una peça que només escandalitza en els moments comedy i que entreté en els quadres domèstics (que haurien de ser dramàtics). Plans troba millors connexions amb la vellesa i l’art a Sembla que rigui o Cadires. Júlia Bonjoch no pot explotar els seus divertits registres excèntrics (El dia de la marmota, Pegados). Vilarasau és generosa, però, tot i que aparentment es destapa del tot, continua guardant una pàtina entre l’actriu que fa d’ella i ella mateixa.

(Crítica realitzada a partir de lemissió del muntatge per TV3, dijous passat).