Lali Symon és el títol del text a mida que Sergi Belbel ha confeccionat per encàrrec de l’actriu Emma Vilarassau, un text pensat per parlar de relacions familiars, de la cura intergeneracional i del mateix sentit del teatre. Però sobretot, una peça que permet a Vilarasau endinsar-se en una varietat de registres més àmplia de la que ha marcat la seva carrera i en la qual, injustament, se l’ha encasellat. En aquest sentit, la primera escena del muntatge és un monòleg d’stand-up comedy, que Vilarasau comença a la platea i desenvolupa en estret contacte amb els espectadors en una clara declaració d’intencions del catàleg interpretatiu que els espera.

A Lali Symon, una comedianta/monologuista d’èxit ensenya la part oculta de la seva vida i, sobretot, com és de difícil trobar la coherència entre allò que es defensa en escena i el que passa a la vida real. El discurs, diríem que progressista, que Symon desenvolupa davant dels focus es posa en entredit que arriba a casa i ha d’afrontar un quadre familiar complex, amb una mare necessitada de cures, un germà que passa del tema o una filla amb qui no acaba de tenir la confiança i comunicació necessàries.

Arriba un punt que el desfasament entre els dos mons que viu la protagonista es fa insostenible, moment a partir del qual el text de Belbel deixa de banda l’anècdota i es converteix en un una bonica i interessant reflexió sobre el teatre, la realitat, la veritat i sobretot el per què milers de persones seuen cada nit en una platea disposades a deixar-se seduir pel que tècnicament és una gran mentida.

Lali Symon és, formalment, una comèdia elegant i continguda, amb alguna incursió en el camp de l’alta comèdia però que procura mantenir l’equilibri entre la popularitat i la càrrega de fons. Un text que parla de la vida, de la convivència entre generacions, de la fama i les seves conseqüències i dels límits entre el teatre i a vida, entre la ficció i la realitat.

En escena, tot plegat avança de menys a més i, afortunadament, el desenvolupament tanca els interrogants oberts per aquell primer monòleg que dèiem, molt forçat. Emma Vilarasau, sí, hi desplega la seva indubtable capacitat interpretativa i hi mostra arestes probablement fins ara massa ocultes. En aquest sentit, missió acomplerta per bé que la creació no és, ni de bon tros, la millor de la seva carrera. Efectiva, sí, però no amb la brillantor que seria de suposar quan et fan un vestit a mida.

La cosa adquireix una altra dimensió amb l’entrada en escena de Mont Plans, amb una interpretació extraordinària. A Lali Symon, Plans està en estat de gràcia total i a ella es deu un percentatge elevat del regust que acaba tenint l’espectacle. Enmig d’aquests dues grans caps de cartell, Julia Bonjoch aconsegueix no passar desapercebuda i anar un punt més enllà de l’accidentalitat del seu personatge.  

S’agraeix —i en això Sergi Belbel no falla quasi mai— que escenògrafs i il·luminadors tinguin un paper important a l’hora de bastir l’espectacle i protagonitzin part del discurs, més enllà de ser mers contextualitzadors. Molt bona feina, en aquest cas, de Max Glaenzel, Josep Iglesias i Kiko Planas per donar cos a aquesta Lali Symon que, malgrat quedar-se curta de brillantor, no defrauda el respectable.