La sala petita del Teatre Gaudí acull, tots els divendres fins al 17 de gener, Les paraules dels altres, un monòleg que ha escrit i interpreta Roger Torns, sota la direcció de Laia Alberch. L’autor d’obres com Woyzeck caducat (2015), Soliloquejant amb algú (2015), Distància (2018), Hàbitat (doble penetració) (2018) i Fantàstic Funeral Festiu (2022), recupera una peça que va estrenar el maig de 2023 dins el cicle Terrats en Cultura. Pel seu format i la importància del tema que tracta, li augurem una llarga vida.

Una escala de mà i un gerro de flors serveixen, metonímicament, per evocar un cementiri, però també disparen un seguit de simbolismes i metàfores. El mateix passa amb l’enorme motxilla que carreteja el personatge. El gest –un tic involuntari, una ira irreprimible, una vergonya impossible de mantenir a ratlla– és el que ens dona indicis més inequívocs de la inquietud que l’acapara. Les paraules es revelen insuficients, ja sigui perquè fa un gran esforç per dir-les –i per creure-hi– o perquè arriben a deshora, quan ja no hi és l’interlocutor que hauria d’escoltar-les. I, tanmateix, hi ha el públic. Perquè el monòleg juga amb dos plans de recepció: d’una banda, l’amic-enemic que ja descansa sota terra; de l’altra, la gent que ha anat al teatre a veure’l.

El personatge és ambivalent quant a situació comunicativa, però la seva actitud és igual d’insegura i desballestada en ambdós contextos. Torns fa una esplèndida interpretació d’un jove actor i professor que, destruït per la impotència i el rancor, arrossega un gran patiment i reprimeix no menys violència. Està molt tematitzada la qüestió de la imatge que es vol projectar, en el seu cas en estreta relació amb determinada idea de la masculinitat. De fet –confessa–, de petit copiava la manera de fer de les persones, com si necessités referències per encaixar o saber funcionar en societat. Ara voldria que el seu comportament no desmentís les seves idees –es declara feminista, “l’aliat perfecte”–, però s’adona que té interioritzat l’abús de poder, i també la violència com a forma de prevenció o de defensa.

Quan s’adreça al company d’escola que el mortificava i amb qui, per temor o per estratègia, es va aliar –més aviat, s’hi va sotmetre–, la rialla dolorosa del nen humiliat que no sabia com rebel·lar-se contra l’assetjament retorna ara com un riure corromput, la resposta instintiva i nerviosa de qui sempre està a la defensiva. En part per això, qui demana perdó i consol és ell mateix: “M’he convertit en tu”. Perquè l’obra no parla només de bullying, sinó de determinats paràmetres, mecanismes i ressorts de masculinitat que continuen transmetent-se i afermant-se. La qüestió, per a ell, rau en com baixar d’un privilegi aconseguit a la força si no hi ha ningú disposat a recollir-lo; és com si l’haguessin programat per considerar “pla” –o, potser, propi de pusil·lànimes– el fet de cuidar i deixar-se cuidar. L’art, d’altra banda, sembla ser la manera de sublimar el dolor o de venjar-se en un pla imaginari.

Extraviat de ràbia i impotència, el personatge es descarrega amb petites accions nervioses i brusques, indicatives d’aquest excedent. Negocia el relat dins del seu cap, per a si mateix, i ens ho deixa veure, fent palesa la necessitat que algú vulgui entendre’l i abraçar-lo. La cosa no va tant de perdonar com de desfer-se del maleït imperatiu de demostrar fortalesa, impertorbabilitat; també, de sortir del monòleg per avançar cap al diàleg. El més semblant a la llibertat seria poder deixar d’amagar qualsevol possible vulnerabilitat, permetre’s mostrar els punts febles sota l’armadura. Ara com ara, però, no sap “com sortir al món”. La ferida, oberta, encara supura. I s’empara d’ell una tremolor sense fi. “Haguéssim hagut de parlar”.

Crítica publicada a Núvol el 2 de gener de 2025