Hi ha motxilles ben visibles i feixugues que t’acaben fent molta nosa a l’hora d’avançar un pas més; motxilles com ara la que carrega a les seves esquenes el protagonista d’aquest molt notable monòleg. Però el pes d’aquestes motxilles no és res, si el compares amb el pes de les motxilles invisibles que no et pots treure mai de sobre des de fa anys i panys (des dels dies de la teva infància, posem pel cas) i amb les quals et tocarà carregar la resta de la teva vida, tret que puguis fer una bona catarsis capaç de lliurar-te d’elles o, com a mínim, de rebaixar el seu pes existencial.

I el personatge creat i estupendament interpretat per Roger Torns carrega també amb una d’aquestes motxilles que, a diferència del que passa amb les altres, de vegades pot semblar que no hi ha forma aparent de poder buidar per sentir-te una mica més alleugerit. És ben cert que per molt grans que ens fem mai deixem del tot de ser infants, perquè és al llarg de la infantessa quan es forma la nostra percepció del món i de nosaltres mateixos; és llavors quan es va omplint la nostra motxilla emocional. I en el cas del jove protagonista d’aquest monòleg ,sentir-se encara com un nen significa sentir també que estàs vivint la vida d’un impostor. Què hi fa ell, donant classes de teatre a un grapat d’alumnes mandrosos , si , de fet , mai ha estat capaç de sortir de les aules en les quals va ser humiliat quan encara era un alumne?.

La seva motxilla ha anat sempre carregada amb aquelles paraules dels altres que fan molt de mal, que et deixen cicatrius de per vida, i que et transmeten tòxics models d’identificació que pots acabar adoptant també com a teus quan se t’acaben presentant com els únics models que et permeten sobreviure. Si vols lliurar-te de la crueltat dels altres has de ser capaç de semblar tan cruel com els altres. Si vols alleugerir el pes de les paraules dels altres, han de sortir de la teva boca paraules tan demolidores com aquelles que havien rebut les teves orelles. Si vols seguir creient que qui més t’ha torturat segueix sent el teu millor amic, has de ser capaç de fer-te teu el seu ideari. I si vols ser un home de debò , has de seguir les passes assenyalades per l’activista feminista Bell Hooks a la cita que Torns inclou al text de presentació del seu espectacle. Tal i com deia l’escriptora nord-americana ,“Només hi ha una emoció que el patriarcat valora quan l’expressen els homes, i aquesta emoció és la ira. Els homes de debò s’enfaden. La ira és el millor amagatall per a qui vulgui amagar el dolor i l’angoixa espiritual”.

Doncs ara que ja sabem què porta dins la motxilla amb la qual carrega aquest personatge que, com si no en tingués encara prou, carrega també amb una pesada escala de mà d’aquestes que serveixen arribat el cas per saltar-te segons quins murs, cal saber si serà també capaç d’animar-se a fer una mica de catarsis. L’escenari convida a això, perquè com sabrem ben aviat , som a l’interior d’un cementiri i a altes hores de la nit. Boris Vian li va posar el títol de “Escopiré damunt les vostres tombes” a una excel·lent novel·la negra que parlava de la marca que deixa haver nascut marcat per l’estigma del racisme. Doncs Torns sembla disposat a comprovar si una micció damunt la tomba de qui t’ha marcat amb l’estigma del bullying té efectes comparables a una bona escopinada. I ho farà mitjançant un ben sòlid text que la seva molt matisada interpretació carrega d’ambigus malentesos , tot provocant de vegades somriures o rialles. Uns somriures i unes rialles que no son altra cosa que l’intent de trobar una porta d’escapada capaç de permetre’t no seguir donant-li inútils mastegots al mur del cementiri emocional en el qual sembla haver-se convertit la teva existència.