Tres porques

La companyia El Eje (Maria Hernàndez, Eric Balbàs, Mar Pawlowsky), enguany resident a la Beckett, presenta un nou espectacle de creació basat en el conte dels tres porquets. Disney en va publicar un curtmetratge el 1934 que era, bàsicament, una apologia a la cultura de l'esforç, quan els Estats Units estaven enfonsats en la Gran Depressió. En aquell moment, calia fer entrar al cap de nord-americans i nord-americanes que, qui s'esforçava, assolia l'èxit, i, per tant, si es fracassava era per haver estat un dropo. Precisament la dedicació cega al treball en condicions precàries és el que mou les Tres porques d'aquest muntatge a la sala de dalt de la Beckett a construir, al més pur estil Charles Chaplin, l'escorxador que les acabarà convertint en salsitxes. D'igual manera, aquesta fe infatigable en la força de treball sota condicions inhumanes amb la urgència bàsica de sobreviure és el que empeny, dia rere dia, la Kana, treballadora d'un escorxador de Vic i narradora de l'espectacle. L'opacitat d'una indústria potentíssima a Espanya com la càrnia o l'explotació que viuen desenes de treballadores en situació irregular allà dins i totes les paradoxes que se'n deriven, són instruments que travessen i polititzen un espectacle que, malauradament, és difícil que cap persona implicada a la indústria vagi a veure. Això, en un exercici de posada dels peus a terra, situa l'espectacle al pla de la divulgació i, a tot estirar, la gosadia de la cia El Eje de posicionar l'art. És, doncs, una provocació a la descoberta, tant per la companyia pròpiament, que experimenta amb múltiples codis escènics en una sola peça, com pel públic del teatre contemporani, que s'atreveix a aprendre, sorprendre's i nodrir el seu esperit crític. L'experiència resultant de veure Tres porques esdevé un punt desconcertant, perquè la sensació és que ha acabat desbordant aquell atreviment inicial de posar-se a prova amb tots i cadascun dels elements de la nova producció: provar un nou dramaturg, una nova direcció, centrar la interpretació en el clown, despullar-se de text, comptar amb una narradora no actriu amb el risc d'instrumentalitzar la seva causa, desafiar el públic trencant la quarta paret i incorporar-hi dosis de metateatre sarcàstic. Potser era provar massa coses amb el risc de generar desconnexió entre elements, com passa entre els subtítols i l'escena muda on no s'acaba d'entendre si hi passa res massa clar, o entre els personatges desdibuixats que van intervenint en la peça, o entre els diversos actes que conformen la peça. Massa coses que, si no acabaven de sortir com s'esperava, calia trobar-hi un pedaç a correcuita, per la fantàstica sort de tenir un paraigua de coproducció que marca inexorablement el calendari. Tres porques és una invitació a fer-se més preguntes sobre els nostres privilegis i sobre el consumisme. El seu plantejament és brut i atrevit, i genera divertides realitats incòmodes. Potser precisament per això, que el resultat final hagi quedat en certa manera desendreçat i menys polit, desafia la necessitat de control, o bé del codi, o bé del tema plantejat, quan es va veure un espectacle d'arts vives banyades de realitat. I també, si ho assumim farem la primera passa per canviar-ho: part del desconcert i la sensació d'impostores segurament ens neix de trobar tres actrius fent coses assumides com a "d'homes", com és el món de la construcció, el gamberrisme, i, també, el mim.

La companyia El Eje continua amb la seva voluntat de variar la seva forma teatral. Tot i que Tres porques parteix d'una tesi divertidament gamberra i que l'encerta en bastants camps, la peça pateix per unes interpretacions que es despisten. Diuen que la matança del porc tradicional es fa a partir d'un ganxo que quan l'animal prova de deslliurar-se tirant enrere intuïtivament encara se'l clava més. Potser l'animal té només dues direccions, però el teatre és multidireccional i cal que la lona estigui ben tensada per mantejar (o denunciar les formes de treball en una cadena industrial d'un escorxador a Catalunya). Tres porques té alguns bons encerts. Com ara, incorporar la veu en off d'una treballadora que, després de treballar vuit hores dreta diàries sense quasi descans ha decidit alliberar-se'n. També funciona l'adaptació cafre del conte infantil. I la dramatúrgia de Pau Masaló sap riure's de les seves contradiccions com a mecanisme de defensa al qual podria ser un text militant. Una quitança, en el mercat immobiliari, és una fórmula per alliberar el jou al creditor. Les porques construeixen un escorxador que saben que serà el seu final. El llop pren forma de capitalisme, d'humanitat, ferotge i insaciable. La llista de problemes detectats en l'assaig general són complicats de resoldre: Està bé que les actituds de les tres porques siguin diferents: la primera, és diligent creient que això la farà adorable; la tercera porca és contemplativa i procura dilatar la feina: Com més trigui a construir-se, més opcions de supervivència. El problema és quin rol disposa la segona porca. Apareix com la que remena l'electricitat. Però sense una motivació específica. I com més desarmats està un personatge de rol més desorientat apareix a escena. El segon problema és el de forma teatral. El Eje li agrada canviar el codi, sempre furgant en la radicalitat. Aquesta peça té un cert aire expressionista i apocalíptic com el de Dels intestins una soga i del cul un sac de gemecs  dels Íntims.  Si la companyia lleidatana va saber trobar la contenció per a la seva raresa, aquí l'excés acaba carregant. Pot ser una opció seria anar modificant el codi a mesura que canvien les escenes. Així com el Mort de riure de Los Galindos desarmats el públic i després es podria construir en clau de drama o de denúncia. El tercer i darrer episodi és el de la contradicció que, lluny del deliri clownesc, permet la controversia personal, s'accedeix al mirall del públic amb un divertit i celebrat cinisme Oscar Mayer. El Eje havia trobat un treball igualment de desesperat i imprevisible en la seva anterior peça, Euforia y desazón. Seria bo que, sense haver de repetir la fórmula, continuessin indagant des d'aquell a base sobra la que fer palanca. Conde de Torrefiel (La luz de un lago) és una referència del teatre amb text en off que narra una peripècia mentre que, a l'escena, succeeix un fet trivial, aparentment desassociat: L'un és metàfora de l'altre. Però així com el llenguatge és cuidat, l'acció és pulcra. A Tres porques, en canvi, el text dringa prou afinat, però la desproporció posa massa greix a la graella. Li aniria millor un àpat menys calòric.