Pau Coya insisteix en arguments que qüestionen les convencions socials. Què passaria si un nen a sisè de primària descobrís que no se sent còmode en el cos de noia? Com se n’assabentaria el seu pare i com reaccionaria la tutora? Per què sempre calen còmplices militants per trencar la tendència majoritària? Quina particularitat afegida té que el protagonista que rebla el clau de la singularitat dos cops? Coya (Fake it, fes-ho veure fins que et surti, que va escriure amb Marta Aran) trasllada les normes benintencionades en una mena de hits musicals còmics. És aquella cançoneta dels anuncis de medicaments que s’ha de dir segons marca la legislació, però que prefereixen que passi desapercebuda: tenim els protocols aprovats; ja els aplicarem el curs vinent.

L’espai abstracte permet que Vanessa Segura (El desig del cor; La plaça del diamant) i Àlvar Triay (Lucrècia) vagin presentant diferents personatges (sempre d’acord amb el seu gènere) d’aquest drama social en què l’Elio (abans Lua) hi és citat constantment però sense pràcticament aparèixer. El posat físic o la manera de posar-se la jaqueta és suficient per entendre quin personage i quina actitud pren cadascú davant del conflicte: Generalment, els pares sóm molt més esquerps que els fills a accedir al desig del protagonista absent. El dramaturg sempre juga amb els noms (com explicava en una postfunció de Pols de diamant), tenen un significat més que per a reconèixer-lo.

La peça fuig de ser militant i unidireccional gràcies a les escenes de comèdia que hi traspassa. Tot i això, hi ha molta informació fruit de la recerca del dramaturg. Com ara, que l’autisme és un element més propici a transmutar de gènere. Té la seva lògica perquè viuen més al marge de les convencions socials i, per tant, els costa menys trobar nous paradigmes. En tot cas, Pau Coya (com també feia a Cavallet de mar o el peix invisible) fa un cant a la diversitat, sense voler fer bandera de res que exclogui ningú (tampoc l’heterosexualitat dominant). Com els de Teatre al detall a La motxilla de l’Ada, demostren que l’amor de pare, si és sincer i no té prejudicis, pot amb qualsevol canvi de plans inesperat. La felicitat del fill mana sobre si s’ha de fer volta per un carrer tallat per obres. Adonar-se de les prioritats ensenya camins de vianants perquè circuli l’entesa i la comunicació.