Si trencar amb la cisnormativitat ja és de per si complex, Pau Coya dobla el salt. Ja ho va fer amb Cavallet de mar o el peix invisible, obra que torna a la Flyhard aquest febrer i que parla de l’embaràs d’un home en ple procés de transició. I ho fa també amb El nom volgut, incorporant la infància trans en un cas d’autisme. Tot i que no és gaire coneguda, la premissa és més comuna del que sembla, ja que entre les persones diagnosticades amb TEA hi ha un major índex de transsexualitat. L’explicació és força lògica: l’autisme demostra una incomoditat amb els constructes socials. I què és el gènere sinó un constructe?

Si a Cavallet de mar s’utilitzava el relat en primera persona, a El nom volgut es busca la multiplicitat de veus. Vanessa Segura i Àlvar Triay es transformen al llarg de l’obra en els diferents personatges que rodegen al protagonista, posant el focus principal en el pare de l’infant. Durant l’exercici de fregolisme sentim les veus d’altres alumnes i dels seus familiars, de diversos membres del professorat, d’especialistes… i fins i tot dels recursos diversos als quals es pot accedir a través d’un mòbil. Des de documents legals fins a consells d’influencers, l’obra també fa un retrat del caos informatiu al qual accedim a cop de clic.

Tot i el conflicte dramàtic, el muntatge no és gens dens ni tràgic, sinó que utilitza la comèdia des de l’optimisme i la tendresa que també vèiem a Cavallet de mar. En les dues obres hi ha un posicionament clar que no exclou el debat ni els dubtes dels diferents personatges. Escènicament, la direcció de Rebeca del Fresno opta per un muntatge més auster que l’anterior, amb un espai quasi buit que deixa el protagonisme a la interpretació. Sí que hi ha alguna utilització interessant del so, no només per acompanyar la història sinó per expressar la confusió i l’ansietat del protagonista.

El nom volgut s’inclou en la tendència recent d’incorporar les qüestions de gènere i identitat a la cultura, generant divulgació i criticant la violència o la inacció administrativa. Des de la intersexualitat d’Hermafrodites a cavall o la rebel·lió del desig fins als embarassos masculins de la citada Cavallet de mar o de Família (im)possible de Carol López. Aquestes dues últimes són produccions de la Flyhard, sala on també es va poder veure fa uns anys El pequeño poni de Paco Becerra, que exposa els problemes d’assetjament cap a un nen amb motxilla rosa. Pel que fa específicament a la infància trans, també tenim mostres recents en el cinema (20.000 espècies d’abelles) i al teatre (La motxilla de l’Ada). S’assumeix així el paper de la ficció com a creadora de referents i com a eina de visibilització i normalització. Per acceptar un món divers, necessitem històries diverses. Que per molts anys les puguem gaudir.