A saber si, coincidint com coincideix aquesta recuperació de la peça teatral «Una casa en la montaña», d’Albert Boronat (Coma-ruga, Baix Penedès, 1977), amb les taulades de Nadal, Cap d’Any i Reis, la taula que el dramaturg i els dos actors que intervenen en la posada en escena d’aquesta obra tan excepcional com singular, ara novament a la sala Heartbreak Hotel de Sant(s) Rigola, on ja va ser fugaçment en un parell de diumenges, a principis d’any, no se’ls haurà acudit de preparar algun plat d’escudella, sopa de galets amb pilota, pollastre, torrons i xampany.

Si no és així, els reduïts espectadors de cada funció —una vintena per dos a tot estirar— s’hauran de continuar conformant amb els embotits, els tacs de formatge, el traguitxol de vi i la ració de truita de patates. Cap retret. Com deia Joan Salvat-Papasseit en el poema «Nadal», de «L’irradiador del port i les gavines», “Demà posats a taula oblidarem els pobres —i tan pobres com som.”

Els personatges d’Albert Boronat —de fet, ell n’és un més— potser són pobres de butxaca, però rics de paraula perquè el text d’«Una casa en la montaña» podria ser un text narratiu, fins i tot novel·lat, d’aquells que enganxen els lectors —o els espectadors, en aquest cas— pel misteri que desprenen i l’enjòlit que amaguen.

Albert Boronat situa l’acció en una segona residència, ja sigui al Teatre La Biblioteca, on va fer un primer assaig, o als jardins de Barcelona de la Fundació Julio Muñoz Ramonet —tot un pou de misteri històric, pictòric, carregat de litigis gairebé de thriller per part dels hereus morals i l’hereu legal, l’Ajuntament de Barcelona, de la fortuna de qui va ser un dels factòtums industrials del franquisme i del “Desarrollismo” de postguerra.

La residència no fa la cosa, però sí que es fa difícil imaginar «Una casa en la montaña» en un altre espai, després de l’arrencada d’estiu al jardí Fabra del barri de Sant Gervasi de Barcelona, dissenyat fa més de cent anys per Jean-Claude Nicolas Forestier i més endavant per Joan Mirambell, amb l’entrada senyorívola a la polèmica mansió de la part alta del carrer Muntaner de Barcelona. ¿Quina va ser la impressió de l’espectacle, després del Grec, dins del Festival de Tardor de Madrid o, més tard, el pas per Sants només dos diumenges a la Heartbreak Hotel on ara ha tornat en temporada? Sense jardí com a espai escenogràfic, no hi ha dubte que sempre queda l’essència.

I l’essència passa per conèixer les inquietuds d’un escriptor de ciència-ficció que es reclou a la casa de la muntanya que dóna raó al títol per veure si troba la guspira que li faci arrencar la seva obra. Esclar que sempre hi ha algú que li pot capgirar els plans. I en aquest cas es tracta de qui deixa la residència a l’escriptor, el propietari de la casa que, per atzar, és un seguidor empedreït de les seves novel·les.

Com si s’estigués escrivint la bíblia d’un guió de sèrie a cops de post-its enganxats al suro —el suro és la taula o els tovallons de la taula—, l’autor va estructurant les escenes, enceta noves intrigues, encamina els personatges i fomenta la imaginació d’un thriller que no escatima ni sang ni fetge, a més de permetre’s la llicència de fer aparèixer virtualment personatges fantàstics de l’ultramón per facilitar que el grup d’espectadors respiri tranquil, somrigui una mica i no se li ennuegui el formatge a la gola de tant d’esglai. La vintena d’espectadors —gairebé se’n podria dir “convidats”, essent tan pocs com són— seguiran la trama com si anessin desgranant capítols d’una història de ficció.

Dir que es respira filosofia de la mà de l’austríac Ludwig Wittgenstein és dir poc. I dir que quan un dels dos personatges parla amb dosis de realisme màgic a partir d’un relat que es titula «Skolden», precisament el nom de la casa de fusta que el filòsof va fer construir en un poblet de Noruega quan s’hi volia recloure per escriure, l’imaginari encara es dispara més. Que ningú no ho atribueixi als efectes del traguitxol de vi sinó només als efectes de la capacitat actoral dels intèrprets Javier Beltran i Sergi Torrecilla i als efectes de la suggestió dramatúrgica d’Albert Boronat, amb una peça d’orfebreria carregada de fragilitat. (…)