Albert Boronat (Snorkel, De carenes al cel, Prostitución) ha escrit una peça teatral que té regust a novel·la. Perquè li agrada escriure unes rèpliques carregades d’adjectius i frases subordinades i perquè els mateixos intèrprets fan de narradors tot descrivint aquella decoració rústica d’una segona residència, un tant decadent (el moble provençal amb vernís de mel ha fet massa mal a les vides de la generació nascuda als 70!). Boronat hi és constantment. Com un àrbitre que marca les pautes, com un demiürg autor de les paraules que pronuncien els intèrprets. És ell qui descriu les versions d’un mateix episodi amb resultat ben diferent. Enmig del thriller i sura una cert misteri religiós (amb una divertida manera d’anomenar el vi curat en bota i el formatge reposat i ben fort) i molta filosofia de vida. S’enfronten dos cosmovisions antagòniques: Qui determina la trajectòria d’una persona? El destí (tot està pautat, la forma verbal del participi s’imposa) o les accions que tria cada protagonista (la forma verbal del gerundi aporta responsabilitat a l’individu). El metallenguatge, l’existencialisme, la providència hi són convocats al voltant d’una taula regada amb vi, aigua, embotits i triangles de formatge. Atrapa seguir la trama exposada pels intèrprets que són mestres en l’escolta però també en els rostres de complicitat, sorpresa, i angúnia dels espectadors que es troben immersos dins de la trama. De fet, navega contínuament una estranyesa intrigant similar a la de La pell freda d’Albert Sánchez Piñol.

Javier Beltran (El quadern daurat, L’hèroe, Paisaje sin casas) és el novel·lista de ciència ficció i Sergi Torrecilla (Licaó, El mar: visió d’un nens que no l’han vist mai) és Boris, l’amfitrió que li cedeix la segona residència perquè el seu convidat en pugui escriure una saga. Sembla una invitació generosa però, per sota, circulen pensaments obscurs, possibilitats d’un quadre gore. Els personatges tenen i respiren densitat, per sobre d’una simpàtica superficialitat de pel·li de sèrie B. I, envoltats a la taula, es dirimeix la possibilitat de com virarà la dramatúrgia que, en part, definirà la hipotètica novel·la. En aquest breu instant de temps, els espectadors assisteixen a l’interior de la caixa de Schrödinger en què els dos personatges són el gat viu i/o mort a l’hora. La tensió i el ritme garanteix que el públic segueix ben dins de la trama però que no pregunta massa sobre les possibles derivades novel·lesques per no aturar l’acció. És una maleïda maquinària de coreografies i repeticions en bucles que es torcen, que evolucionen, o que es degraden (segons el punt de vista de l’acció).

Els àpats escènics, que ja han anat practicant en cases particulars i a la Sala Trono, es va representar dissabte passat a la tarda a la sala d’assaig de la Biblioteca de Catalunya. Va funcionar per tornar a tensar una peça que es representarà en breu a la torre dels Muñoz Ramonet, a Muntaner. En principi, les entrades (limitades a una vintena per passi) ja estan exhaurides. La peça, però, preveu una gira extensa i llarga arreu de l’Estat espanyol i també per Catalunya. Boronat desplega històries dins d’històries, fent salts d’una lògica quàntica. No li fa fàstics tirar-hi palades fantàstiques com a gir dramatúrgic. D’un tremendisme còmic, inverossímil. I és que, com en el pròleg que situa un quadre agònic d’un heroi capturat per l’exèrcit del seu pare de la novel·la que imagina aquest autor (estrany, maniàtic, verge en l’ús de les armes fins que fot trets en la nit cap a les afores de la casa), en una primera escena tot està per fer. Es conjuga en infinitiu, abans que la forma determini si caldrà rellegir la vida en gerundi o en participi. El missatge implosiona davant dels ulls atònits del públic. La respiració es talla amb facilitat en un espai amb sostre baix, i llum molt restringida. La sessió d’espiritisme podria ser-hi propícia en un nou episodi de La casa en la montaña.