Roger Torns (Woyzeck caducat, Hàbitat, doble pentració) juga amb l’equívoc contínuament. La imatge del professor insatisfet (amb símptoma de l’impostor), actor fracassat que mira de mantenir l’últim cèntim de dignitat, va girant cap a un amic de la infància que va expulsant els retrets que ha guardat durant anys. El to del monòleg, que pot recordar a un stand-up comedy va transmutant: Canvia el cubata amb gel per un grapat de quintos de cervesa, el tamboret per una escala domèstica molt atrotinada.

Com a professor de teatre procura que, a la seva aula, hi hagi un respecte per tothom quasi infantil i, per definició, impossible. Així com els personatges d’Electra acaben justificant la violència com a represàlia d’un acte violent anterior, ell també entra en aquesta roda de venjances. I s’esgarrifa quan s’adona que el seu guiatge ha ensenyat a les alumnes a justificar la violència com a arma de defensa.

La peripècia en aquesta trobada amb el seu amic de la infància és quasi gore; com la peripècia de Vero Cendoya (If. L’últim desig). El públic va comprenent quina és l’estança i en quina situació insòlita es troba l’antagònic, el que havia estat el líder del grup escolar, el fatxenda que tothom volia seguir. En certa manera, com la Nuria que descriu David Trueba a Los guapos, que se sabia la princesa del barri al costat del pinxo del seu germà.