La recomanació ve d’entrada: fins al 19 de gener, aprofiteu l’ocasió de recuperar a la Heartbreak Hotel Una casa en la montaña, que es va poder veure només dos dies al darrer Festival Grec. Abans d’això, la peça va tenir un recorregut per indrets atípics i de fet va començar a casa del dramaturg, Albert Boronat. Aquest origen té una explicació: l’obra reuneix el públic entorn d’una taula parada que serveix com a excusa per a una activitat gairebé tan antiga com la de compartir àpats: escoltar una història.

Acompanyen el respectable Boronat i dos actors, Javier Beltrán i Sergi Torrecilla, que fascinen amb una narració oral que alhora té moltíssim de literari. I de filosòfic: el dramaturg posa de manifest la seva formació com a filòsof i parteix de diferents premisses de Ludwig Wittgenstein per construir una història. O no ben bé: els meandres de les possibilitats del que podria passar, en funció de cadascuna de les decisions que prenem (el que el filòsof austríac anomenava ‘nodes’), ens condueixen pel brancam d’unes històries entrellaçades i alhora diferents.

El punt de partida filosòfic serveix per elaborar un joc, lúdic, fi i dinàmic (l’obra dura a penes una hora i quart i acaba amb un final que deixa amb la mel a la boca) amb la literatura de gènere, que passa pel thriller, el terror, la distopia, la comèdia psicològica i el gènere fantàstic. Un dels punts forts de l’obra és la ironia que embolcalla cadascuna d’aquestes incursions, acompanyada d’estratègies hàbils com la d’atribuir explicacions sobre filosofia a un personatge antipàtic, i per tant dotar-les d’unes “cometes” ficcionals que fan la disquisició passable.

També són un encert rítmic les intervencions d’Albert Boronat, que tallen el relat de ficció i permeten agafar aire, a més de fer vèncer les prevencions de la vergonya i que la gent s’aixequi per agafar un tall de formatge. Són els moments que potencien el sentiment de comunitat i també aquells en què sentim el català, atès que la resta de l’obra és en la llengua una mica més oficial que l’altra. Podem preguntar-nos per què, atès que el conjunt de l’equip és local, i també, si això no fos una crítica amb espai limitat, iniciar una disquisició sobre la complexa relació entre el que se sol anomenar llibertat artística i la responsabilitat del creador.

L’obra en si mateixa justifica l’ús del castellà? Podríem pensar que la ironia tan present en la recreació dels gèneres literaris apel·la a una certa pàtina d’exageració estilística que ens sona millor en castellà, com quan els materials de la cabanya que dona nom al títol —vímet, fusta i pedra— són descrits com “el triunvirato del sosiego”. Però és clar, això significaria que una llengua és millor que l’altra, que té una capacitat d’expressió més alta. Deia Wittgenstein que “Las palabras son insuficientes para dar cuenta de la realidad”: potser les d’algunes llengües ens ho semblen més que les d’altres, un greuge que, sense cap mena de dubte, no obeeix a raons lingüístiques. Sap greu que es perdi l’oportunitat d’eixamplar les possibilitats expressives del català en aquest d’altra banda excel·lent divertimento filosòfic.