Crònica de la primera funció amb públic

“Fantàstic!”, “com he rigut!”, “que bons que són!”, “brutal!”, “espectacular”, “ho fan tan bé que sembla que sigui fàcil”, “té moltes capes de lectura”, “flipo”, “m’han deixat amb la boca oberta i encara no l’he pogut tancar”, ” Brrrriiiilant!!! Genial!!! Vull repetir! Vull veure les dimensions passar!!!… en aquesta línia anaven els comentaris dels espectadors en acabar la primera presentació al públic de la nova creació de Za! i els Corderos. I és que no van decebre. A sala de la Pedrera on es desenvolupa l’interessant cicle Noves Escenes es van aplegar directors, actors, ballarins, músics, gent del gremi, però també públic incondicional que segueix tant la trajectòria del conjunt Za! com la de la companyia Los Corderos, i fins i tot qui no coneixia ni els uns ni els altres. Una gran expectació per veure en quina aventura ens embarcaven. 

Respecte a l’assaig que vaig veure fa unes setmanes i del qual podeu llegir aquí la primera crònica, Afasians – The last conference ha fet un gran salt. Es nota que ha treballat fort. Han polit, han subratllat, han afegit, hi han donat més voltes, ho han lligat tot molt bé. Tot i ser tan tendre, l’espectacle ja és rodó. 

Amb gran sentit de l’humor, jugant tota l’estona amb conceptes científics, visualment potent, musicalment molt ric, coreogràficament impecable, els textos molt ben trobats, els afasians -tribu d’Afàsia i alhora colla de científics que ens fan una particular conferència- ens vénen a il·lustrar i a fer-nos reflexionar. I ens ho expliquen ben explicat “perquè ho entenguem”, una mica tractant d’enzes el comú dels mortals.

No donen treva. Des de l’instant en què comença a entrar el públic, amenitzat per un popurri cantat per David Climent i acompanyat per Edu Pou, amb el leit motiv del gat -recordem que una de les teories exposades és la del gat de Schrödinger– que ens fa sentir com si entréssim en una sala de festes patxanguera; fins als 5 minuts de pausa que no són tals, durant els quals amonesten al públic perquè parla o perquè pensa; les demostracions empíriques sobre les dimensions i les explicacions científiques… tot és un continu ben tramat. 

La gràcia que tenen els Corderos -i els Za! conjugen perfectament la mateixa freqüència d’ona- és que creen un llenguatge únic, personalíssim. No difícil per a l’espectador, potser sí estrambòtic, però ja va bé. Imaginatiu. Això és d’un gran valor, no és fàcil d’aconseguir. I per al públic és una experiència que val molt la pena. Segurament per això, per la creativitat, per l’energia i l’humor que desprenen tenen també la capacitat d’atraure gent jove als teatres, cosa que fa molta falta. Al marge de convencions establertes, el que estem acostumats a veure, han assolit un sentit profund de la poètica teatral. Els seus treballs no són la posada en escena d’un text, ni una coreografia, ni teatre d’objectes, ni experimental, no és clown ni acrobàcia… Ho és tot. Ells l’anomenen “teatre bastard”, perquè suma el màxim de possibilitats expressives. Cos, moviment, paraula, so, llum, ritme, espai… configuren un univers poètic intens, oníric, de gran impacte visual, sense concessions i amb una gran implicació emocional, física i energètica. És una experiència que recomano a tothom. He dit a l’inici “conquerits”. Rectifico: “abduïts”.

El cicle Noves Escenes a la Pedrera ens dóna l’oportunitat de veure altres perles. Continua el 18 de maig amb Sònia Gómez, amb Hardheaded woman, el 25 amb Club Fernando Pessoa de Societat Doctor Alonso i el 31 amb A House in Asia de l’Agrupación Señor Serrano, lleó d’Argent de l’última Biennal de Venècia.