crònica segon dia

El cos és l’element més pur de
l’ésser humà. El cervell, el que el tenyeix de prejudicis o
perversitats. El pèndol, impertorbable, no es modifica per la nuesa
ni per l’escultura de cosos nus, en continu moviment. L’inici d’aquest Sapiens zoo evoca al zoom d’una fotografia multitudinària de cossos estesos d’Spencer Tunick o dels dolorosos abocadors de cossos esgotats als camps d’extermini nazi.

No hi ha un narrador en aquesta trama
inconnexa on cada personatge té els seus recorreguts vitals. Quim
Giron, director i ànima de la companyia, creua l’espai
incessantment, sense rumb, vestint i desvestint màscares, armilles
de pell i topant amb els altres. Per construir o per destruir. En tot cas, Leire
Mesa és la que domina més el centre de l’espai però on acaba
aixoplugant-se és al davant d’un mirall imperfecte que la presenta
desfigurada. Potser un nou prisma per entendre el seu conflicte
artístic i vital d’una bisexualitat no buscada i que assumeix amb
sinceritat i entrega a l’escena. Les destrals de Benet Jofre són angoixants.
Juguen poc amb terceres persones. Fa patir els llençaments de les
eines tallants perquè es clavi sobre la soca on ell reposa amb els
peus descalços. Només s’integra en l’acció amb la vertical de
Quim sobre dues destrals posades ben fortes o quan Mesa acepta un
guant de monstre per calçar-se’l al braç esquerre. El treball de
DJ Marcelle-Another Nice Mess és constant. En la seva penombra, acompanya els actors en
cada pas del seu compromís actoral. Els dóna un coixí més calent
que la roba que es van desprenent. No és un quadre de bellesa; és
un quadre cru, de veritat, d’assumir el risc de la creació sense cap
frontera.

En Animal Religion no hi ha un
tractament dramtúrgic únic, però sí un univers reconeixible (a
escepció d’Indomador en què la peça es tractava d’un monòleg
interpretatiu, és clar). Probablement, treballar amb llum natural
(Chicken legz) o amb molts focus encesos a l’escenari permet que
l’espectador trii quina acció vol veure. Aquest és un extrem que
Jan Lauwers sempre defensa (a excepció de The blind poet, en què va
preferir que les trames pugessin, una a una, a escena). La dificultat
de deixar la percepció lliure a l’espectador és que, d’alguna
manera, tots han d’acabar confluint en alguna mena de lectura
comuna, una narració oberta però dirigida. I Sapiens Zoo no ho vol fer, per ara.
En tot cas, sí que hi ha una relació de dominació de l’home sobre
la dona, que es va esvaint. Els pantalons de llop del destraler cau
com el film invisible de la noia que es penja de l’anella. Com la
faldilla de plàstic de la trapezista. Com el focus que vola de la
il·luminadora. Com la música que calla quan els plats s’aturen. La
violència acaba tenyida d’una societat postindustrial, en què les
cintes de vídeo són les noves robes. Ningú ho diu però seria bo
que ressonés aquell “He mort el llop” de’n Manelic de Terra
baixa, després d’acabar amb el tirà, de’n Sebastià. Marta,
perduda, és lliure. Els animals se’n tornen a la Terra alta de la
Natura, encara que guarnits amb deixalles del consum.