Crònica segon dia

Arribo al Teatre de Salt, entro
per la porta que dóna directament a l’escenari, i m’assec a platea, a prop de
la taula dels tècnics. No fa ni 48 hores que han aterrat a Girona i, pels
passadissos del teatre encara hi ha làmpades i bosses d’Ikea, caixes mig plenes
i fins i tot una escombra. La intenció d’avui és fer un passi sencer perquè l’endemà
ja començarà a arribar públic.

“A no ser que s’enfonsi el
teatre, seguim!” diu en Norbert Martínez, ajudant de direcció d’Una altra pel·lícula i sense el qual en
Julio Manrique no hagués acceptat l’aventura (o potser l’odissea) d’actuar i
dirigir alhora. Així doncs, que comenci l’espectacle! En David i en Julio
surten de l’escenari, sóna la música, comencen a aparèixer els audiovisuals i
patapam. Ja som als 80. Precisament el dia que Marty McFly arriba al futur nosaltres
viatgem al passat: a l’època de Blade
Runner i de La decisión de Sophie,
del Naranjito i la Margaret Thatcher, de Michael Jackson i Antonio Tejero. I no
necessàriament en aquest ordre.

Apareixen en Selvas i en Manrique
i comencen, ara sí, les primeres rèpliques. Ràpides i concises. Mametianes. “En
què m’estic convertint?” “Què vols dir en què t’estàs convertint?” “En què et
converteixes quan ets un esclau del comerç?” Tot i haver-me llegit i rellegit
el text fins al punt de pràcticament saber-me els diàlegs, l’obra aconsegueix
atrapar-me. I, passats uns minuts, m’adono que fins i tot he deixat de prendre
apunts. Aparto els ulls de l’escenari i m’obligo a mirar al meu voltant: Cables
per tot arreu, ordinadors encesos (tots de la secta de la poma) i, un parell de
files més avall, el Norbert prenent apunts. També l’Andrew Tarbet,-responsable
dels audiovisuals de l’espectacle-, té una llibreta i un boli a la mà. Les
últimes correccions abans de l’arribada del públic i l’estrena de divendres.

Torno a mirar a l’escenari. El
primer acte està a punt d’acabar: En Gould i en Fox parlen sobre la Karen, la
nova secretària, que “no és prou guarra ni ambiciosa per fer-s’ho amb el Bobby”.
La Karen, m’explicà en Julio, és l’espectador damunt de l’escenari. El
personatge que pregunta, que remou els ciments, que planteja una alternativa. Recordo
que, mentre fèiem un cafè durant l’entrevista, vaig preguntar-li si és ingènua
o manipuladora. “Que decideixi l’espectador” va etzibar-me.

I llavors, cop de realitat. En
Manrique es fa un petit embolic. Però, a diferència de la resta d’assajos, no
cal aturar l’escena. Torna a dir la rèplica, torna a ser Charlie Fox. Ara sí: la
música sona cada cop més alta, en David es queda sol a escena i en Julio surt
per la porta de davant. Dret, cigarreta en mà i encara vestit com si fóssim als
vuitanta, es queda dret al passadís, a prop de les butaques. Ara toca dirigir. Apuntar
què cal (si és que cal) canviar i què no acaba de funcionar.

Miro el rellotge i són gairebé
les nou de la nit. Començo a recollir les coses i, sense fer soroll, pujo les
escales. Mentre em poso l’abric, trec el mòbil i faig una última foto. Potser
no té massa qualitat, potser (segur, vaja) no serveix per fer publicitat, però
hi surten tots els que fan possible una obra de teatre: els actors, el
director, els tècnics, la regidora, l’ajudant de direcció…Sense tots ells Una altra pel·lícula no seria possible.